Pedro Costa

Creador d’imatges tan ascètiques com poètiques i així misterioses, tan humanistes com exemptes de sentimentalisme, tan obscures com reveladores de realitats invisibles, el cineasta portuguès Pedro Costa ocupa des de fa uns mesos part de l’espai expositiu de La Virreina (on seguirà fins al 23 d’abril vinent) amb deu peces relacionades amb la idea del cant. Com a les seves pel·lícules, en bona part rodades els barris lisboetes de Fontainhas (abans de la seva reconversió urbanística) i Cova da Moura, a Cançó de Pedro Costa, s’hi fan presents les veus dels desarrelats i marginats: sense recrear-se en la seva misèria, sinó mostrant-ne la dignitat. En certa manera, Costa ha construït malenconiosament una altra història de Portugal amb les veus de persones originaries de Cap Verd (com ara els memorables Ventura i Vitalina Varela) que testimonien les ferides encara vives a causa del colonialisme i l’exclusió perpetrada pel capitalisme.

Abans d’acostar-se al món de la comunitat provinent de Cap Verd i de realitzar, entre altres, No Quarto da Vanda, Juventude em Marcha, Cavalho Dinero i Vitalina Varela, Costa va realitzar una primera pel·lícula, O sangue (1989), que s’ha estrenat en còpia restaurada aquest cap de setmana a l’Estat espanyol: a Catalunya, de moment, només es visible al Zumzeig de Barcelona. Ja hi fa atenció, als marges, amb dos germans que sobreviuen com poden després de la mort del pare carregat de deutes. El film (i així el cinema) de Costa comença amb una bufetada; del pare a un dels fills. No hi és exempta la crueltat del món, però tampoc la poètica misteriosa d’un dels grans cineastes dels nostres temps que transita en els marges.