La dona nevada

Tothom li diu Blanca però el seu nom és Snezana. Seria naïf anomenar-la Blancaneu i inapropiat l’advocació mariana a la Mare de Déu de les Neus, tot i que el significat d’aquest nom eslau compost evoca “dona nevada”, “blanca com la neu”, però no la blancor d’una pal·lidesa malaltissa d’heroïna romàntica anestesiada després de queixalar una poma. És una altra blancor, més regeneradora, la d’una manta de neu que et fa resilient. I alegre. Sempre que l’he vista té uns llavis permanentment en positiu i uns ulls espurnejants. Ara fa un any, a Snezana Andelic, tècnica de l’àrea de Benestar Social del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, se li va remoure tot: va haver de gestionar l’arribada de refugiats d’Ucraïna. Trenta anys després de la guerra que la va fer marxar de Bòsnia, començava una altra guerra en un país on també s’estenen mantes de neu i on també hi ha altres Snezanes resilients. Ho va explicar dijous en un acte , emotiu i catàrtic, al Museu Darder de Banyoles, d’agraïment mutu i de retrobada amb els banyolins que l’any 1993 se n’anaven amb un Ford Fiesta vermell fins als camps de refugiats italians. De la guerra, no se n’aprèn res, però de les persones que se n’han sortit, de la Snezana, la Zoritza, la Biljana, la Safeta, la Zenana, l’Izet, en Sanel, l’Zlatko, l’Aljoša i la Sara, tot.