A la tres
Segons com bufa el vent
“Les energies renovables són un projecte de país i és imprescindible generar un consens amb mirada de futur
El debat sobre les energies renovables no pot ser etern. El canvi climàtic i els efectes de la guerra a Ucraïna ens empenyen indefectiblement cap a un nou sistema en què la generació d’energia ha de ser neta i ha de trencar amb la dependència de tercers. Proximitat i ecologia. La teoria la tenim tots ben apresa. Però llavors, quan comencem a definir propostes sobre un mapa, obrim el meló territorial i tothom xuta pilotes fora. Sí rotund al medi ambient però que els molins de vent, les deixalleries, els abocadors, els camps de plaques solars... els instal·lin al pati del veí. No pas a casa meva. I en aquest estira i arronsa, en què hi trobem arguments vàlids i legítims a les dues bandes, perdem temps i esforços. I no és moment de malgastar-ne, ni d’una cosa ni de l’altra. Ja anem massa tard en la transició energètica, i la situació geopolítica actual deixa en evidència que no podem dependre del gas ni del petroli.
Aquest dimarts el Consell de Ministres espanyol aprovarà finalment el pla d’ordenació de l’espai marítim, que inclou el litoral de la badia de Roses com a zona d’implantació d’energia eòlica. Les divergències entre el govern i el territori són clares sobre aquesta infraestructura a l’Alt Empordà. Els impulsors del projecte tenen els seus propis especialistes de capçalera, que defensen tècnicament i mediambientalment els beneficis d’instal·lar els aerogeneradors mar endins. I la plataforma opositora, que té el suport dels alcaldes de la zona, també abandera experts de renom, amb arguments tan contundents però en la direcció totalment contrària. Posicions que ara mateix semblen irreconciliables i que ens situen en un cul de sac que no ens podem permetre. Les energies renovables són un projecte de país. I, en aquest sentit, s’ha de generar un consens amb mirada de futur per no anar donant tombs cada dos per tres segons com bufi el vent de qui governa. Consens vol dir cedir a una banda i a l’altra. I prendre consciència que l’opció ideal no existeix, però que a través de la negociació s’ha d’intentar apropar-s’hi.
