Tribuna
‘Carpe diem’
L’ expressió està de moda. La llegim per tot arreu, la trobem en declaracions a les xarxes. Arreu. En sentir-la, la calma ens fa seus. Tenim tot el temps del món. Tenim tot el dia, al peu de la lletra. Tenim tot l’“ara mateix” per sempre més. Sovint, l’ara mateix és una trampa. Sovint ens quedem la bonica expressió decidint que viurem el present, però pensem en un present allargat, lax. Un present que s’estén en totes les direccions, s’eixampla, esdevé flexible fins a on volem.
Ens banyem a les aigües d’un mar blau radiant enllaçades amb una celístia suau. “Carpe diem”, ens diem, i som sempre més en el moment intens que ens duu cap al llac de Pirene que ens cobreix el cos i ens acarona la pell, que ens emplena la mirada i la ment. “Carpe diem”, diem en agafar el son després d’un dia ple de feina, i diem “Carpe diem” quan sentim aquella intensa sensació que se’ns endú cap al cos de l’ésser que desitgem. I “Carpe diem” diuen els éssers humans que gaudeixen amb els dits afuats ficats a dins dels pilons de bitllets, i que encara no en tenen prou, que mai no en tindran prou, com acaba la pel·lícula El capital de Costa Gavras.
En aquests moments d’aquest avui, d’ara mateix, llancem el carpe diem lluny del nostre cor! No volem viure aquest moment! Obrim els ulls a un matí nou, abrigats amb el llençol de cotó que ens arriba fins al coll. Però..., però posem la ràdio. Arraulits endins del nòrdic, sentim les primeres notícies. Ens parlen de... Ostres, què diuen?... Un altre assassinat, aquí a prop?... Si us plau, i... ara una violació?... No, no pot ser... I un accident on han mort tres germans adolescents. Ens tapem fins al cap, ficats endintre. No volem sentir aquelles desferres. Però... ara ve la guerra d’Ucraïna. Ucraïna, nació estat, “estat sobirà i independent”, absorbida per l’URSS fins que recuperà la independència, com altres antics pobles dels entorns polítics de Rússia: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània... i d’altres. Ucraïna, que Rússia vol recuperar. Una invasió cruent. I ja ha fet un any de la proesa.
Aquesta Ucraïna m’ha robat les violacions, els assassinats i les dues bessones que han saltat daltabaix del balcó.
I quan he sabut que aquestes dones de 12 anys van voler fugir del món amb un salt, he entès com n’és de cruel la societat que ens venen arreu, als mitjans audiovisuals, la premsa, els mòbils i tots els ginys informàtics. El món que viuen la gent gran, els de la nova edat, els de la mitjana edat, els diguem-ne joves. Però, especialment, el viuen els adolescents. O potser no en som conscients, d’això? Potser hem d’anunciar que emetrem un contingut “per a adults” en fer alguna obra de cossos nus, però ens passarem tot, tot, tot lo dia explicant als nens i nenes que acaben d’obrir els ulls a la vida que el seu carpe diem és això: penetrar endins de la bogeria d’aquest món que no podem ni anomenar.
Una societat que divideix la gent en “desenes”, en l’anomenat “edatisme”, com ens ha explicat el doctor en comunicació social Manel Domínguez a #totesmouTV3. “L’edatisme és el menyspreu cap a les persones grans i comença en la revolució industrial. Produeixes i mors”, ha dit el doctor. Una societat que ens dificulta pronunciar “Carpe diem”. Que a cada desena produeix una crisi, com la del company d’institut que ens va tenir “la crisi dels trenta”.
Una societat que posaria al cubell del rebuig personatges com Biden, Maragall, Trias i Tamames, com veiem a les teles. Una societat, com sentim a las Cortes, que rebutja la llibertat de les dones a voler o no voler parir, que rebutja l’eutanàsia, que envia els avis, i els pares, lluny de la llar, que hi fan nosa. Aquest món que refusem. Aquest món que rebutja que la noia que morí en el suïcidi pogués ser el que era: una noia. El món que només pot trobar un carpe diem en mirar, un moment, el cel roig de la posta.