Llegir el passat

Cada cert temps apareix el dilema. Aquell que per algun interès planteja si obres literàries, teatrals, artístiques, cinematogràfiques i/o tradicionals, que han estat concebudes, publicades i estrenades fa molt de temps, en altres èpoques, s’han de revisar. Si cal posar-les al dia perquè el que diuen i com ho diuen no ofenguin col·lectius o minories que es podrien sentir ferits. I tant parlo dels llibres de Roald Dahl com dels gegantons de Sitges, per il·lustrar-ho amb dos dels últims casos que han tornat a aixecar el vesper. Els que estan a favor de la mesura de reescriure o reformular, argumenten que es fa d’acord amb els temps que vivim. Però els que ho critiquen ho qualifiquen de gest de “correcció política”. Un dels objectius més comuns de la correcció política és l’eliminació de la discriminació verbal i els estereotips negatius. És a dir, evitar ofendre o marginar grups identificats per certes característiques socials, com la raça, el gènere, l’orientació sexual o la seva capacitat, física o intel·lectual. La correcció política, però, no pot canviar els sentiments soterrats que condueixen a la utilització d’un llenguatge que promou la discriminació i la marginació social. Esborrar o modificar és un pedaç, no és una solució per contrarestar aquestes actituds. Si no llegim o veiem en el seu context històric aquestes obres, llibres o pel·lícules antics que puguin ser ofensius, mai ens enfrontarem a les ments de l’època, no entendrem els marcs mentals que ho van produir i avalar. I en canvi, correm el perill de repetir aquells patrons que han donat peu a comportaments que abans es permetien però que ara no tenen cabuda a la nostra societat. Trobo que aquestes actituds es combaten amb el millor antídot que tenim contra la ignorància que és el coneixement, la informació, la cultura. Voler saber per no cometre els mateixos errors. I per això convé entendre que va bé llegir el passat.