Policia de l’estanquera

“Les banderes no alimenten ni curen ni consolen.” Amb aquesta mofa va respondre el portaveu d’ERC al Congrés espanyol, Gabriel Rufián, en ser preguntat pel gest de Míriam Nogueras, la cap de Junts a la cambra baixa, d’apartar la bandera espanyola a la sala de premsa. Va canviar-la d’ordre amb l’europea, de manera que en la imatge televisiva de la compareixença només apareixia aquesta última. “Molt útil, superútil”, ironitzava Rufián. Cert, ni útil ni superútil. Es tractava d’un gest amb missatge inclòs: som europeus, no espanyols. I té nassos que l’argument de Rufián sigui contraposar-ho a la utilitat. La taula de negociació sí que ha estat superútil, però per al règim espanyol. A més d’ajudar a desactivar la confrontació amb l’Estat, ha servit per pactar la reforma penal que permet continuar perseguint judicialment l’independentisme pacífic i democràtic. La bandera espanyola actual fou una imposició de la part franquista, junt amb el model d’estat monàrquic i la part militarista i etnicista de la Constitució pactada el 1978. El republicanisme espanyol més coherent la continua rebutjant, inútilment els diria Rufián. Els símbols no són res per si mateixos, depèn de com es viuen, de què signifiquen en cada moment. I en política la qüestió simbòlica és un vehicle que tothom utilitza. Només cal mirar arreu on hi ha conflictes oberts. Diria el mateix en un debat sobre memòria històrica? El pseudoanarquisme de Rufián en realitat només traspua una obsessió que ja hem vist altres vegades. Sembla obsedit a desacreditar tot allò que prové de Junts, i a donar crèdit, líders inclosos (elogiant gratuïtament Illa o criminalitzant el president Puigdemont), a tot allò que prové del PSOE.