Contra Plensa

Ho sento, no m’agraden els aquelarres contra els artistes, bons o dolents. A Josep Maria Subirachs li van desitjar la mort atropellat per un tramvia quan estava fent la façana de la Passió de la Sagrada Família. No va patir el mateix infortuni que Gaudí però al cap de poc va caure malalt afectat per la diarrea d’insults, que per a més inri venien d’intel·lectuals. I sí, anys després es va morir en part de tristesa. Al centre de la diana, ara hi han posat una foto de Jaume Plensa, un artista que certament s’ha venut al diner, ha macdonalitzat la seva producció artística i se sap protegit pels poderosos, fe que irremeiablement l’allunya de la plebs. Molt malament, sí, i? Encara resultarà que trafica amb armes i no amb obres d’art, per mediocres que siguin. Cal replicar les performances de tant mal gust que es feren als anys noranta contra Subirachs i clamar que pengin Plensa dalt d’un dels seus soporífers caps esculpits? Periodistes, crítics i artistes han escrit reflexions magnífiques entorn a la deriva del seu treball, però els lectors hem de ser madurs: en lloc d’apuntar-lo a ell, hem de dirigir les exigències, amb tota la ràbia que vulguem, al sistema que li dona suport. Els artistes són treballadors com els forners i els llauners, deixem de donar-los tanta importància.