Una paraula més, sisplau

Hi ha una tendència generalitzada a la supressió del segon cognom en la identificació de les persones que no m’agrada gens, i la veritat és que no arribo a destriar-ne el motiu, si no és per aquesta moda d’estalviar paraules.

Vaig començar a adonar-me’n amb les notificacions escolars en les qual el meu fill només venia identificat amb el primer cognom, i, pel que a mi m’afectava, era com si jo no existís com a progenitora. Us aconsello que repasseu si a les escoles dels vostres pobles també ho fan així i si identifiquen correctament els vostres fills o filles amb el cognom d’ambdós, si és el cas. En aquest mateix diari són molts els col·laboradors que s’identifiquen únicament amb el seu primer cognom. Crec que sóc de les poques persones que surto anomenada íntegrament amb el primer i el segon, gràcies a la meva insistència. I això succeeix també a la televisió, a la ràdio, a la premsa i als mitjans de comunicació en general.

Som dels pocs llocs del món on és obligatori que les persones portin el cognom dels dos progenitors, pare i mare, llevat de les excepcions lògiques derivades de situacions monoparentals. Som dels pocs llocs del món on les dones ens anomenem amb els nostres cognoms des del naixement fins a la mort, sense perdre’l per raó de matrimoni, com passa arreu d’Europa, on , si es vol conservar el cognom de “soltera “, s’ha de demanar. Un altre vestigi incomprensible del patriarcat de més que dubtosa legalitat. I som també dels pocs llocs del món on actualment el nom de la mare pot anar en primer lloc, això sí, a petició expressa i per acord dels dos progenitors. En cas contrari preval el patern, que encara avui majoritàriament es posa primer, i que diu molt dels canvis de mentalitat que anhelem i necessitem.

Val la pena doncs fer una reflexió: a més de la seva legalitat, la utilitat del segon cognom és indiscutible per identificar les persones sobretot davant noms i cognoms freqüents, en els quals aquest altre cognom ens dona la clau per distingir de qui parlem. Quan estudiàvem coneixíem els noms i cognoms dels companys de classe, els escrivíem sempre sencers, i no era cap molèstia. Faig una crida a recuperar aquesta pràctica, per respecte a les mares i per respecte a la igualtat. I perquè no costa tant una paraula més.