Vials de ferro, estat feble

Quin vall de llàgrimes!, Ferrovial fa les maletes i marxa als Països Baixos, a quatre passes de Bèlgica (ironies de la vida). Els mateixos que aplaudien amb les orelles que companyies catalanes fessin les maletes per marxar a comunitats autònomes on els oferien millors condicions econòmiques –aquesta és la raó econòmica, la política va ser la pressió dels polítics espanyols–, ara es queixen que Ferrovial agafi els trastets per marxar a un país on gairebé totes les condicions econòmiques els són més favorables. I és que fins i tot les empreses que són la columna vertebral del règim polític hereu de la dictadura tenen balanços i accionistes a qui han de rendir comptes, i el números no els surten. Les elits extractives polítiques collen i collen tant qualsevol cosa que faci tuf de diners que, a la fi, fins i tot “els seus” els deixen. Aquest és un estat feble econòmicament, que depèn de favors i contrafavors. La classe política que el dirigeix és tan mediocre que el millor que pot dir la ministra d’Economia, Nadia Calviño, per frenar la decisió de Ferrovial és que “l’empresa li deu tot, a Espanya”.

Anem a pams. Què vol dir? Que aquesta empresa no s’ha fet gran per mèrits propis? O sigui, que ha estat pels favors de l’Estat? I si fos així, vol dir que els polítics entenen que això que en diuen Espanya no són els ciutadans; és l’Estat, no? O l’inconscient li ha jugat una mala passada o el nivell de prepotència governamental és tal que es creuen que poden passar comptes de favors suposadament atorgats a plena llum del dia.

L’Estat espanyol té un problema gravíssim que es diu: deute públic. I d’això ni el govern ni l’oposició en parlen. Ferrovial i moltes altres grans empreses marxen perquè el rating financer de l’Estat és molt dolent, i això repercuteix negativament en els costos de finançament de les empreses. Un estat que no és solvent enverina el conjunt del sistema. Les entitats financeres i els inversors internacionals no estan disposats a posar els diners en companyies que tenen seus en països que estan tan sobreendeutats que cada cop fan polítiques fiscals més agressives, perquè necessiten capital ja no per créixer, sinó per pagar els interessos del deute generat. Més encara, la política financera i impositiva de l’Estat espanyol és erràtica. No es prenen mesures per reduir la despesa pública –única manera d’aturar l’endeutament–; no s’inverteix en innovació; els fons europeus es fan servir per a finalitats que no són les previstes; no es legisla per incentivar el creixement empresarial ni l’emprenedoria... Es fan tantes coses malament que fa basarda.

Espanya no fa fallida perquè Europa no es pot permetre que una de les principals economies del Vell Continent entri en barrina i fa els ulls grossos a situacions, tant en l’àmbit econòmic com en el polític, que no són pròpies d’un estat modern i democràtic.

Ferrovial ha fet el millor pels seus interessos. Res a dir-hi. En una economia dinàmica uns marxen i altres aterren, però aquest no és el cas d’Espanya. Les economies són dinàmiques quan els governants es pregunten per què hi ha companyies que marxen –fins i tot malgrat els favors governamentals, si hem de fer cas de la ministra Calviño–, ho analitzen i adopten mesures que fan el país atractiu per al capital propi i per al forà. Tranquils, que això els dirigents espanyols no ho faran mai de la vida.

El preocupant, des del meu punt de vista, és que cada dia a Espanya el 2022 van abaixar la persiana per no tornar a obrir-la 85 empreses, en la seva majoria petites i mitjanes empreses i majoritàriament micropimes. De fet, Espanya va batre l’any passat el rècord de dissolució d’empreses des que hi ha registres fets, el 1995. El 2022 van tancar 26.207 empreses, segons dades del Instituto Nacional de Estadística. D’altra banda, la taxa de morositat empresarial es va situar en el 4,43% en les empreses, molt per sobre del de les famílies.

Les reformes legislatives que afecten els treballadors autònoms són una eina de destrucció del teixit empresarial a curt i mitjà termini. Els treballadors per compte propi –en qualsevol de les seves expressions: autònom o autònom societari– estan sotmesos a una pressió fiscal altíssima, i sense disposar de les possibilitats de què gaudeixen les grans empreses per fer desgravacions o per amagar part dels beneficis obtinguts i no haver de tributar. Les subvencions per a la contractació de treballadors es paguen amb anys de retard... Ara, ningú vessa cap llàgrima per aquest col·lectiu, que és qui aguanta l’economia...