Les Gavarres esperen
Hem tingut sort, per ara. Passejar per les Gavarres fa por. El bosc, dantesc just després de la nevada, ha esdevingut un paisatge agre, desolador tan punt t'endinses una mica entre els arbres. Alguns propietaris forestals, amb ajuts públics o sense, han fet la feina, d'altres han netejat els espais més propers als camins i d'altres, només el pas. És un campi qui pugui resultat de les possibilitats i les necessitats de cadascú. No s'hi intueix una mà directora. No hi és. Els treballs parcials no eviten el perill que hi ha a tocar, ni tan sols amaga la trencadissa de pins, roures i alzines: un polvorí.
Quan fas mal fet, ho acabes pagant. Un cop de sort et pot fer sortir del tràngol i deixar-te content i enganyat, però acabes pagant. Aquest estiu, per ara, l'hem resolt amb un cop de sort. Les temperatures altes, la tramuntana i un vent del sud sovintejat, que ofega, han fet témer el pitjor. Fan témer el pitjor. Però continuem enfilats a la corda fluixa. Tard o d'hora, però, el bosc passarà comptes, farà neteja, i ja sabem que, quan crema, no crema sol. Sempre ens quedarà temps per lamentar-ho.
El govern no ha sabut articular una neteja de boscos que, en aquest cas i veient la magnitud de la tragèdia, supera qualsevol estructura particular. Ni ha quadrat els propietaris ni hi ha aportat els ajuts suficients per afrontar una feina interminable.
