2023: l’Any europeu de... ¿què?

Recordo que l’any 2015 va ser l’Any Europeu del Desenvolupament. Aleshores, amb els estudiants de 1r de batxillerat d’un grapat d’instituts, treballàvem de valent per culminar en una jornada acadèmica: ponències d’alumnes, audiovisuals, debats, actuacions artístiques i fins i tot propostes d’actuació, sempre al voltant del 9 de maig, el Dia d’Europa, un dels moments celebratius de la Unió Europea.

D’aquell 2015 –vam celebrar la jornada a Salt (Gironès) amb quasi tres-cents participants joves molt compromesos– recordo una de les ponències, del professor Alfons Martinell (UdG): El desenvolupament centrat en les persones. Era tot un repte. Ens podem preguntar per què serveix un Any europeu. No hi ha ja prou saturació de celebracions? De fet, sabem –i si no, m’ho googlegin– que s’estan convocant anys i setmanes per cada bajanada que se’ns pugui acudir. Qui en decideix el tema? Qui en treu profit?

El tema d’un Any europeu, des del 1983, és una proposta –si ho prefereixen, una campanya– per a provocar un debat i diàleg, principalment dins la UE. Té un doble objectiu: el d’informar i el de canviar actituds. El tema és triat per la Comissió Europea, i successivament l’adopta el Parlament. Sol ser una crida d’atenció, sovint acompanyada de recursos econòmics. Von der Leyen va anunciar el d’aquest any, durant el darrer discurs sobre l’estat de la Unió: l’Any Europeu de les Competències (year-of-skills.europa.eu).

Tot i la polèmica de com traduir skills (capacitats?, habilitats?, qualificacions?), s’ha adoptat competències. La informació és amplíssima: recomano la classificació ESCO (European Skills, Competences and Occupations), que fa la direcció general de Treball de la UE. És una mena de diccionari amb les habilitats rellevants per al treball, l’educació i la formació: ofereix fins a 2.942 ocupacions i n’especifica 13.485 habilitats que hi són vinculades. Poca broma, oi? Sabem que tant la transició ecològica com la digital creen noves oportunitats per a les persones i per a l’economia. Com fer que es disposi de les capacitats adequades per a participar-hi plenament, en democràcia? Com gaudir d’una ocupació professional i vital satisfactòries?

Anem més enllà: des d’una perspectiva antropològica, el tema d’enguany ens esperona a pensar en el sentit de la vida. La filosofia sempre interpel·la: les competències, ¿són finalitats o són mitjans? Són condició de felicitat? Els pensadors de l’Escola de Frankfurt –malgrat la seva qüestionable submissió al marxisme– varen bastir una dura crítica de la societat postindustrial i de la perversitat servil del consumisme i del déu productivitat. Recordem la seva suggestiva contraposició entre una raó instrumental enfront d’aquella altra orientada a fins. Acreditacions, índexs d’ocupació o requeriments laborals són rellevants, però ¿deixen prou espai per gaudir d’una vida com cal? No són massa instrumentalitzadors?

Martha Nussbaum –una filòsofa en ratxa– suggereix un canvi: en lloc de mesurar el desenvolupament des d’indicadors econòmics o estadístics caldria un altre criteri on s’avaluïn les oportunitats per a accedir a una existència personal qualificada. L’accés a les capacitats bàsiques seria allò que, segons ella, propicia el benestar. Les condicions bàsiques –capacitats que esdevenen competències– serien, per exemple: una vida digna, de durada normal; la salut corporal; la integritat (de moviment, de seguretat); la formació adequada i en llibertat; la dimensió emocional (poder estimar, agrair, compadir-se, etc.); la possibilitat de reflexionar de manera crítica i de formular un projecte de vida (exercir la raó pràctica); l’afiliació (l’establir vincles amb la comunitat i el no ser discriminats); etc. I així, fins a deu, en la seva formulació bàsica.

No tot és mercat laboral. La formació moral i crítica, juntament amb la preparació tècnica, ens fa créixer com a persones. Aquest Any Europeu sobre Competències no ens ha de dur a competir i vèncer els altres, sinó, segurament, a fer que cadascú pugui créixer, això sí, amb els altres. Europa sol tenir bones idees: qui les ha d’aplicar –com procuraven fer els estudiants dels instituts que els deia més amunt– hem de ser els ciutadans, cadascú.