Unitat de destí ferroviari

L’horitzó col·lectiu d’una nació que forma part d’un estat que no és el seu no pot ser cap altre que l’estatalitat, el propi estat nacional. I el dels estats amb diverses nacions no és cap altre que la nacionalització de tots els pobles d’acord amb el perfil de la nació dominant. Destruir la diferència nacional dels que són distints és essencial per homogeneïtzar-ho tot segons el model hegemònic. És una tasca de segles, que ha de ser feta amb regularitat, tenacitat i intel·ligència, si bé aquesta darrera qualitat no acostuma a ser la més destacada en el procés d’espanyolització de totes les comunitats nacionals que hi són sotmeses.

Més enllà del poder administratiu, judicial i militar, imprescindible en tot procés d’alienació nacional, la colonització cultural espanyola als Països Catalans del sud dels Pirineus es fa per nombrosos canals i conductes. Per exemple, el sistema educatiu reglat en tots els nivells i especialitats, els mitjans de comunicació en els formats més diversos, la coherència politicoadministrativa que dona el marc legal de l’estat de dret (document d’identitat, passaport, carnet de conduir, lligues esportives, seleccions nacionals, travesses, loteries, etc.) i una arquitectura oficial de tots els estaments de l’administració, idèntica a tots els territoris.

En els marcs plurinacionals, sotmesos al control d’una sola nació, quan s’està sota una dictadura, com en els casos d’Espanya amb Franco o de l’URSS amb Stalin, el poder de l’estat fomenta els moviments migratoris del grup ètnic hegemònic cap a altres nacions culturals per utilitzar la penetració demogràfica exterior, generalment de manera inconscient per als seus protagonistes, com a instrument de socialització d’hàbits, normes, valors, llengua dominant i un univers simbòlic distints del de la societat d’acolliment.

La tradició adjudica a Castella la tasca permanent d’homogeneïtzació en tots els territoris de l’estat. Però, avui, aquesta afirmació ja no se sosté per tal com no és Castella, sinó Madrid, qui s’ha quedat Espanya i qui en sotmet tota la resta, Castella inclosa, als interessos i privilegis de les elits dominants que hi resideixen i dels sectors dirigents subcontractats a les diferents nacions. A Espanya tot comença i tot s’acaba, doncs, a Madrid. Per això ja no ve d’un pam que, a la Puerta del Sol, hagin tingut el poc sentit del ridícul de col·locar una placa al terra on s’indica amb orgull provincianoimperial que allí hi ha el Km 0 de totes les carreteres de l’Estat. Per a ells, allò és el centre del món. Tot està pensat en funció de Madrid, de manera que també la manera d’organitzar-hi les infraestructures del transport de persones i mercaderies (i idees, i llengua, i univers simbòlic referencial) obeeix a aquesta lògica centralista, tronada i incompetent.

Durant molts d’anys, l’aeroport de Barajas monopolitzava els vols transoceànics, marginant alhora el de Barcelona i condemnant-lo a ser un simple aeroport regional, fins que la situació ja va fer-se insostenible. Tenint en compte que el País Valencià i Catalunya són l’àrea més dinàmica de l’Estat des del punt de vista econòmic i la més exportadora, el lògic fora pensar que és també la més ben comunicada per carretera i per tren. No ha estat ni és així. Mentre que a Madrid no saben què són els peatges, aquí hem pagat tota la vida fins fa quatre dies per anar per autopista i comunicar-nos entre nosaltres.

Tot està pensat per lligar Barcelona i València amb Madrid, però no pas Barcelona i València. Això explica per què, havent-hi la mateixa distància quilomètrica entre València i Barcelona que entre València i Madrid, s’hagi prioritzat la circulació ràpida entre la capital del Túria i la d’Espanya i no entre València i Barcelona, on no podem anar amb AVE i on encara hi ha trams de via única: València-Madrid, 1h58 minuts, des de 7 euros, València-Barcelona, 2h47 minuts, des de 32,45 euros. Per això, la setmana passada, un tren avariat que anava de València a Barcelona s’aturà a l’Ametlla de Mar, a només 128 quilòmetres de la capital catalana, reculà fins a... Madrid i d’allà cap a Barcelona. En fi, l’estupidesa centralista i incompetent continua dominant Espanya.