El feminisme al ‘ring’

El món del feminisme ha d’incloure també els homes, el pluralisme i la crítica, si no, corre el risc de replicar alguns dels pitjors aspectes del clixé masclista. Sense anar més lluny –o remotament lluny, tenint en compte que parlem de Madrid–, dimarts, precisament la vigília del Dia de la Dona, va resultar llastimós l’espectacle de feministes enfrontades viscut al Congrés de diputades, que, ens agradi o no, encara paga el sou d’alguns dels nostres representants i representantes. No es pot pas negar que aquesta vegada la classe política va tenir el do de l’oportunitat... perduda. No sabem qui va ser el bruixot que va obrar la màgia –negra–, on va tenir lloc l’aquelarre de bruixes que remenaven la perola de l’ungüent, però la veritat és que el conjur va funcionar i la coalició d’esquerres que governa Espanya hi va caure de quatre potes, tot i que han tingut tres mesos de marge per veure-ho venir. La vigília de la celebració del Dia de la Dona no podia tenir un preàmbul més sinistre, amb el PSOE renegant de Podem i d’ERC, abraçat a la salivera electoralista de formacions com el PP i Vox, que sempre han entès el feminisme com una passarel·la de models. Contemplem si no una imatge que ho diu tot, la ponent dels d’Abascal, Carla Toscano, tornant a l’escó després del seu discurs, aturada a cada replà per algun diputat ultradretà que li reclamava dos petons, un costum patriarcal que mai té en compte si a la senyora li ve de gust ajuntar les galtes, i unes gotetes de baves, amb un senyor sovint de més edat i pes. Els dirigents de tots els partits de l’hemicicle, majoritàriament masculins, ho van planificar molt bé perquè a l’arena de dimarts hi baixessin dones a defensar cada posició. Començant per la mateixa Toscana i acabant per Pilar Vallugera, d’ERC, amb una brillant intervenció que va elevar-se per damunt de totes les altres. El problema és que aquest format, amb Pedro Sánchez deliberadament absent, no afavoria la visibilització de res de bo, sinó la trista fractura del feminisme.