El relativisme galaic

Fa uns dies, García Margallo, exministre d’Afers Exteriors del govern de Mariano Rajoy, va presentar al Cercle d’Economia el seu darrer llibre: España en el laberinto. Les seves nostàlgiques reflexions em van impactar fins a tal extrem que m’imposaren una desafiant reflexió: “¿En qué momento se jodió el Perú?”, es pregunta el personatge de Santiago Zavala en la novel·la de Mario Vargas Llosa. Un interrogant que fluctuava en l’aire en el discurs de García Margallo, que, sens dubte, és una de les ments més brillants del centredreta espanyol.

Confesso que em dol –i molt– aquest tipus de pregunta, i més quan els mals d’Espanya ja van ser analitzats per Ortega y Gasset en els seus assajos La redención de las provincias i España invertebrada, publicats quasi noranta anys enrere, i tot apunta a una regressió a escenaris idèntics.

Una capgirada de país obcecat per recordar els vells –i tant de bo llunyans– daltabaixos de l’odi, la incomprensió, la lluita de classes, els excessos doctrinaris, l’absència de respecte als altres... Bé, tot allò que varen viure els nostres avis i que els necis d’avui semblen entestats a repetir.

No trobo en la meva experiència vital un producte similar d’estupidesa humana, tot i que Heròdot ja va avisar més enllà de dos mil·lennis enrere que “els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la”, en una paràfrasi d’Ortega y Gasset sobre l’advertiment del savi clàssic grec. Si d’ignorants és cometre errors ja sabuts, més insensat és reiterar-los. Si vàrem ser savis i generosos en la Transició, per què ara ens deixem arrossegar per líders tan ignorants i polítics tan mediocres? Al meu entendre és la pitjor classe política des dels anys de l’Estabilització d’Ullastres, el 1959.

El 2004, en un congrés de dones catòliques a Roma, vaig desenvolupar la tesi de la meva percepció de la nova estratègia marxista, després de la implosió del sistema soviètic i el comunisme l’any 1989. Dins la meva teoria, apuntava que el neomarxisme ubica la dona al nexe revolucionari anteriorment acotat sobre la classe obrera. La seva confrontació seguiria essent idèntica, però amb el conflicte dels sexes com a causa operativa. Lògic: si muten la consciència i la identitat de la dona, canvia la família i la societat. No existeix un pol més revolucionari que la dona en acció i el feminisme desafiant els límits de la biologia i de l’antropologia. I aquesta és la convulsió que dona sentit a Pablo Iglesias i les seves plèiades de postadolescents desfermades.

El pèssim govern que trasbalsa Espanya és el factor més inquietant del que pugui venir, i apunta en l’horitzó gràcies a una esquerra progressista mancada de valors que sembla acompanyar una oposició limitadament consistent i afectada del relativisme galaic que pot oferir Núñez Feijóo, continuador del pitjor líder que mai va tenir el PP: Mariano Rajoy. Si pèssim és el govern, cal esperar consistència en aquells que no semblen aportar solidesa davant un panorama sociopolític i econòmic com aquest?

A poc a poc s’endevina en el nostre present l’imperi del relativisme moral i la placidesa dels seus enganys, que l’any 1956 definia el filòsof alemany Günther Anders, quan alertava sobre “el condicionament col·lectiu” d’una baixa qualitat de l’educació, entretenint la societat amb el sexe, la superficialitat, la despreocupació, la inacció davant els valors i la passiva condescendència –afegiria jo– tan pròpia del “laissez faire, laissez passer” del relativisme galaic. Segons la reacció impertorbable d’un Rajoy que ni tan sols va saber defendre el govern que les urnes li varen atorgar. Mals temps els d’avui dia perquè no regeixen líders. Apel·lo al clàssic llatí Juvenal i la seva Sàtira X “panem et circenses”. Quan se’n va anar en orris lo nostre?