O tots moros...

Llegeixo en un diari madrileny que un dels acords concretats en la cimera entre el Marroc i Espanya a Rabat és la creació d’escoles bilingües per fomentar l’espanyol. La ministra Alegría anuncia que d’aquesta manera els estudiants marroquins podran conèixer la llengua i cultura espanyoles i que també es farà una inversió important per construir el Colegio Español de Rabat. I això que sembla una bona notícia –sempre està bé fomentar la cooperació entre països i el coneixement de llengües– ja no els agrada tant quan el país i la llengua no són els seus. Perquè el mateix diari editat a la capital d’Espanya, quan es tracta de Catalunya titula “ERC y el PSC disparan el gasto en el entramado independentista”. Aquest “entramado”, aquesta conxorxa satànica entre els partits que governen aquí i allà, es refereix a la partida que el pressupost de la Generalitat reserva per a l’acció exterior i el foment de la llengua. I com que les dues notícies es publiquen el mateix dia penso: o tots moros, o tots cristians.

Resulta que si tens el privilegi de comptar amb un estat, tens ambaixades, protocols i memoràndums que et permeten promocionar una llengua que ja parlen més de cinc-cents milions de persones al món. Però això nostre, això dels catalans, són “chiringuitos” i treure el pa de la boca als infants o allargar les llistes d’espera de les operacions de maluc per posar els diners en el foment del català i subvencionar entitats que “espien els nens al pati” per saber què parlen. El que per a uns és una lloable política internacional, per als altres és una despesa nacionalista que ens podríem estalviar si no estiguéssim tan obcecats políticament. Totes les llengües són igual d’importants i tothom s’estima la seva, com és natural. Però, posats a invertir-hi diners i esforços, no seria més normal fer-ho en aquelles llengües que han estat minoritzades o que compten amb menys parlants?

Fa molts anys vaig arribar a sentir en boca d’una ciutadana madrilenya que es trobava temporalment a Barcelona per motius laborals, que els catalans ens havíem inventat l’idioma per fotre’ls. És a dir, que més de deu milions de persones en algun moment de la història, i generació rere generació, ens havíem posat d’acord per aprendre i transmetre una llengua inventada només per fer-los la punyeta. I us puc assegurar que ho afirmava molt seriosament. Perquè us en feu una idea, diré que era una persona amb estudis superiors (no d’infermeria) i no especialment fatxa (o pot ser que en aquella època ho dissimulaven un xic més). Suposo que pensareu, com jo, que l’afirmació, a més de ser d’un castellanocentrisme espaterrant (i de donar per fet que tenim poca feina a la vida), és força difícil d’articular estratègicament. Tot i que els catalans som molt militants i “hacemos cosas”, tirar endavant una empresa tal sembla d’una enorme dificultat organitzativa. Aquest convenciment està més o menys al mateix nivell del de la portaveu de Vox, que denuncia l’increment alarmant de casos d’homosexualitat com si es tractés d’una passa provocada pel fet de parlar-ne massa.

És pesat, sí. Però vivim uns temps en què ser català, dona, gai, transsexual, ecologista o lliurepensador requereix militància. I és esgotador, però ens toca perseverar. Perquè tenim una llengua dèbil que conviu amb una de molt forta. L’han perseguit, l’han menystingut, l’han regionalitzat i ara estan fent el pitjor que poden fer sobretot per als joves: fer-la antipàtica. Vaig estudiar un català (no en català, perquè tinc una edat) que en aquell moment es deia lengua vernácula (en castellà, per cert). En aquell moment no n’era conscient, però el nom de l’assignatura deia tant de la situació d’inferioritat de la llengua pròpia del país!

Estem malament, sí, però de segur que hem estat pitjor en altres moments històrics i no crec que el català estigui en perill de desaparició. Una vegada vaig sentir dir a la doctora Carme Junyent que una llengua mor quan les famílies deixen de transmetre-la als seus descendents perquè consideren que ja no és útil. I, afortunadament, els catalans i les catalanes estem molt lluny de prendre una decisió com aquesta. Perquè ens estimem apassionadament la nostra llengua, gairebé tant com als nostres fills i filles.