L’home que ens feia riure

No conec una per­sona que s’hagi esti­mat tant la seva ciu­tat com en Manuel Cuyàs. Era tan mili­tant de Mataró que sem­pre tro­bava un motiu, una excusa, per fer-la sor­tir als arti­cles, lli­bres, tertúlies o con­ver­ses de cafè. Sem­pre hi havia una anècdota que ens feia riure i, inde­fec­ti­ble­ment, ens por­tava al seu Mataró natal, al Mataró ama­ble, tocat i posat de la gent tocada i posada del cen­tre, i al Mataró obrer i sin­di­ca­lista dels bar­ris d’immi­grants anda­lu­sos que dels ladri­llos en van aca­bar dient tot­xa­nes fins i tot en cas­tellà. El mata­ro­nisme que cor­ria per les venes d’en Manuel era tan inte­gra­dor que, a vega­des, fins i tot, moles­tava la gent tocada i posada, però en Manuel l’exhi­bia sense com­ple­xos perquè era la manera que la gent dels bar­ris s’acabés esti­mant la ciu­tat tant com ell i, sense ado­nar-se’n, incor­po­res­sin les “tot­xa­nes” al dia a dia.

Per Set­mana Santa, entrada la nit, quan els Armats ja havien des­fi­lat per la Riera, amb la indu­mentària llu­ent, a en Manuel li agra­dava anar a veure la part més sòrdida de les pro­ces­sons, quan els pas­sos amb la verge i el Sant Crist des­ca­be­llats, coin­ci­dien a la plaça Santa Anna per cele­brar-hi una mena de duel que con­sis­tia a posar-se un davant l’altre, arren­car a córrer i, abans de xocar, fre­nar en sec i aixe­car el pas al crit d’”uiiiii!”. Era El encon­tro­nazo i en Manuel ho va immor­ta­lit­zar en cròniques que ens van fer riure sense posar-ne en perill l’essència. Ahir, l’Ajun­ta­ment de Mataró li va con­ce­dir la meda­lla de la ciu­tat a títol pòstum. La sala de plens era plena a ves­sar de gent tocada i posada, sin­di­ca­lis­tes i empre­sa­ris, gent de dre­tes i d’esquer­res, amics i cone­guts. A pri­mera fila, emo­ci­o­nats i agraïts, la Nuri, la seva dona, i la Nuri i en Manuel, els seus fills, acom­pa­nyats de les seves pare­lles i els nets del net del pirata. En Manuel mai no els conei­xerà, però algun dia ells des­co­bri­ran qui va ser el seu avi, tot el que ens va ense­nyar fent-nos riure i com el vam esti­mar. Si ell hagués sig­nat aquesta crònica, la de la seva coro­nació, segur que hauríem rigut.