El cas Lineker

A principis dels setanta els periodistes d’aquest país quan arribaven a Londres quedaven parats. A la BBC qualsevol notícia política es presentava amb el punt de vista d’una part i de l’altra. Si era una vaga, el govern hi deia la seva; però els vaguistes, també. Acostumats a viure en dictadura, quedaven enlluernats davant d’un organisme públic que feia ostentació permanent d’imparcialitat i de llibertat d’expressió. Allò havia de ser la democràcia. A Espanya, la televisió era pura propaganda governamental i presentaven la realitat –com les pantalles– en blanc i negre. A la Gran Bretanya, la BBC és i ha estat un signe d’identitat nacional, potser més que la monarquia. Cal recordar que les seleccions nacionals són allà repartides per nacionalitats i no poden fer aquesta funció més global.

Ara, però, precisament un exfutbolista que va jugar amb el Barça i la selecció anglesa, l’encantador Gary Lineker, ha posat la BBC en evidència i ha causat un petit terratrèmol de confiança en la mare de totes les televisions democràtiques. Des de fa molts anys, el futbolista presenta el Match of the day, una altra institució dins la programació esportiva de la cadena. Lineker va fer un tuit al seu compte particular (treballa a la BBC com a col·laborador extern) crític amb la política sobre immigració dels conservadors. Acusat de manca d’imparcialitat, li van cancel·lar el contracte de manera fulminant. Si ens posem exquisits, però, no sembla gaire elegant que el president de la BBC sigui un donant de diners als conservadors i antic cap del primer ministre quan treballaven al banc Goldman Sachs. La reacció contra la corporació va ser general i els treballadors van boicotejar l’emissió de Match of the day sense Lineker. Al cap de tres dies era restituït i la tempesta ha amainat. Disculpes formals de la BBC i el compromís de revisar a fons l’equilibri necessari entre imparcialitat i llibertat d’expressió, que han de ser l’essència d’una televisió pública... i democràtica.