20 anys d’inestabilitat i guerra a l’Iraq

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani. del partit Dawa. fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.