La dreta i Catalunya

El fet nacional català i l’eix dreta-esquerra que va travessant de manera tortuosa la història dels Països Catalans, a Catalunya és on ha pres formes més visiblement contradictòries entre el poder territorial i el de l’Estat. Una de les singularitats és a causa de la revolució industrial, que va conformar una societat industrialitzada, però amb uns límits governamentals que impedien respondre a les urgències infraestructurals i socials. L’empresariat català estava atrapat per la desídia d’un estat que no es volia modernitzar, alhora que necessitava d’aquest estat per invertir en infraestructures, protegir-lo amb aranzels i reprimir les protestes contra la nova explotació laboral. Així ens trobem amb aliances de diferent signe entre la qüestió nacional (Bases de Manresa) i la confrontació social (el pistolerisme de la patronal), a més de la repressió militar i la divisió obrera atiada per Madrid (el lerrouxisme). La dictadura franquista hi va imposar el seu ordre mentre s’adaptava a les noves etapes del capitalisme, massacrant tota reivindicació. Des de la transició els hereus directes del franquisme fan el possible per mantenir totes les formes de dominació i des dels sectors del moviment obrer adscrits a l’espanyolisme es van fer seus molts postulats lerrouxistes. Ara el PP, que cada cop té menys poder a Catalunya, després de constatar el desbordament de l’Estatut i la deriva independentista de l’empresariat català, en veu de l’exministre Piqué vol reprendre el pacte fiscal que Rajoy va negar a Mas. Sembla que torna l’eix dreta-esquerra autonomista, que té l’objectiu urgent de dividir i enfonsar l’independentisme. ERC ja ha canviat amb els pactes amb el PSOE. Ho faran també els hereus de CDC a canvi d’un pacte fiscal?