Keep calm
Independentisme no nacionalista?
L’atac que l’Estat espanyol està portant a terme des de molts estaments i institucions contra el Futbol Club Barcelona –no perdin el temps en els detalls que l’important és que es tracta d’això– em porta a un d’aquells tòpics que vull desmuntar: l’independentisme no-nacionalista o un dels errors més grans que ha comès el moviment independentista. Tot: uns per promocionar-ho i altres per no defensar la posició i exhibir acomplexament i incapacitat per adaptar-se als nous temps. No és d’ara ni d’aquí. Ve de fa uns quants anys enrere i diria que s’inspira en el País Basc, on l’esquerra abertzale al seu dia va renunciar a fer servir l’ikurriña i l’himne als seus actes de tan associats que aquests estaven al PNB. Evidentment, algun dia portarem a revisió la basquitis que ha tingut i té l’independentisme català. Ho dic reconeixent que em van donar aquesta informació durant un míting d’Ibarretxe en una època en què vam invertir moltes hores pel Galeuscat. Bé, el cas és que potser per una necessitat de màrqueting polític com és diferenciar-se no s’ha renunciat a la nació –només faltaria!, perquè alguna cosa deus voler que esdevingui estat–, però s’ha volgut renunciar al nacionalisme i marginar-lo. Aquesta paraula té complexitats en l’àmbit internacional, cert. Però si ets una nació oprimida per un estat que et vol aniquilar defensar allò que t’identifica com a comunitat és un deure: territori, símbols, valors, identitat… Despistar-se de la importància que té això ens ha portat a assumir, per exemple, que per eixamplar la base l’independentisme s’havia d’expressar en castellà. Qui s’hi va oposar va ser acusat de nacionalista i la majoria va callar. Enhorabona, ara tothom a córrer. Per sort, estan emergint veus noves i desacomplexades, d’una nova generació, que no els fa por dir les coses pel seu nom ni els fa por que les qualifiquin de ves a saber què. Defensen la nació: el territori, la llengua, els símbols.