Tamames, cada dia

Ja li poden posar un escó supletori al galliner i que hi vagi cada dia, en Tamames al Congreso. Dimarts i dimecres el seu pas per la cambra baixa espanyola va tenir la rara virtut de retratar-los a tots, ell inclòs. De Pedro Sánchez va dir una veritat que tots els qui estan obligats a seguir les sessions sens dubte comparteixen, encara que per disciplina de vot fins i tot hagin d’aplaudir-lo: sentir-lo xerrar una hora i quaranta minuts és una tortura que no es mereixeria ni el pitjor enemic de la democràcia, o sigui en Tejero. Qui sap, potser el president espanyol va pensar que allargar els discursos estovaria un ancià de 90 anys però una mica més i adorm fins i tot els taquígrafs. Precisament sobre en Tejero va arribar una de les grans intervencions de la tarda, la del diputat José Luis Bueno, d’Izquierda Unida –l’únic avantatge de les maratonianes sessions parlamentàries és aquesta: descobrir talent nou–. Bueno va posar el dit a la llaga de la maquillada Transició quan va preguntar a Tamames què en sabia, del cop d’estat del 23-F, i si és cert que ell era un dels candidats a ocupar un ministeri del govern de concentració que en teoria tenia el vistiplau del rei Joan Carles. Tamames, però, es va fer l’orni, ell havia vingut a parlar del seu llibre, literalment perquè no es va estar de recordar que acumula vint-i-no sé quantes edicions. El pas de l’antic militant comunista reconvertit en blanquejador de fatxes també va retratar el Partit Popular, que diu que no vol la crossa de la ultradreta però se la reserva a la recambra (baixa) abstenint-se a la moció de censura. En els prolegòmens de les sessions també han quedat retratats determinats opinadors, que van criticar dues coses que no es poden criticar. Primer, l’avançada edat del ponent, i això va ser precisament la seva única qualitat: l’hemicicle va exhibir un respecte i una contenció que sovint s’hi troba a faltar, com aquell que convida l’avi a dinar i no fa fressa per no espatllar-li la migdiada. Segon, la seva transformació ideològica, tan xocant com legítima. Si fóssim tan primmirats en això caldria fixar-nos en casos més clamorosos, com ara l’striptease polític que al llarg del temps ha protagonitzat en Felipe González, que en canvi tenen en un pedestal.