El ’territori’ s’eixampla

No és la primera vegada que dedico aquestes línies a la (creixent) desconnexió entre Barcelona i el Sud de Catalunya. Una desconnexió que afecta també bona part de les zones perifèriques i rurals catalanes. Per molts motius, sóc del parer que la distància entre la capital catalana i les comarques no és només física, sinó que és també una distància emocional. Tant és així que no sembla cap estranyesa parlar d’una certa ’desafecció comarcal’ dins de Catalunya, fent un paral·lelisme amb la famosa advertència que va fer el President Montilla sobre la ’desafecció catalana’ dins d’Espanya.

Una primera qüestió no menor en relació a aquesta desafecció, és el fet que bona part dels habitants de zones rurals rebutgen el terme ’territori’ per a referir-se a ells. Ser lluny de Barcelona no significa que es tingui l’exclusivitat territorial. Dit d’una altra forma, i portat a l’extrem, si només és territori el que està lluny, l’àrea metropolitana de Barcelona no estaria assentada en un ’territori’? Estaria llavors suspesa sobre alguna cosa diferent a un terreny de terra?

Un altre tema és la forma en què des de Barcelona es tracten les comarques i la seva gent. Només cal pensar en les solucions i les polítiques que ens arriben des dels despatxos barcelonins, on es decideix ’el que convé’ al ’territori’ català. Les solucions que surten d’aquests despatxos estan massa sovint inspirades en el paternalisme (o maternalisme, si es prefereix), o bé en un desconeixement flagrant de la realitat comarcal, o bé en un conjunt d’idees ’salva-pàtries’ o en una barreja de tot això. I en el cas que aquestes idees siguin rebutjades per les zones on s’han aplicar, llavors el missatge que surt dels despatxos barcelonins és la ’insolidaritat’ del ’territori’.

Malauradament, hi ha molts exemples en els quals es constata aquesta llunyania entre el centre i la perifèria. Molts. Això no és cap sorpresa. El que sí és sorprenent és que cada cop hi ha més ’territori’ fora de Barcelona, és a dir, el centre de Catalunya es fa petit i la perifèria es fa cada cop més gran. Si el Departament d’Educació (de Barcelona) proposa un canvi de seu d’un examen de l’Escola Oficial d’Idiomes per qüestions organitzatives no hi ha res a dir. El problema ve quan el canvi consisteix en anar a fer l’examen a Sabadell enlloc de fer-lo a Reus! Però, anem a veure, com pot un ’Departament d’Educació’ trucar a la persona afectada i proposar aquest canvi com si fos la solució millor del món? Qui ha decidit això coneix la distància que hi ha entre Reus i Sabadell?. Ha dedicat uns minuts a analitzar les possibilitats de transport públic que hi ha entre Reus i Sabadell? Ha pensat en el trasbals que ocasiona o en els costos (de transport i, no menys importants, de temps) d’aquest canvi?. Que no hi ha pensat és evident, el que em sembla més preocupant és que probablement no els coneix. I així el país no es construeix, simplement es fa més petit. I la distància emocional no para de créixer.