Regaleu-vos la poesia

Ha passat el dia de la poesia, discretament, com té per costum, amb els poetes recolzats de malenconia a una balustrada de brisa, com deia Ungaretti, o entretinguts a excavar la llengua per treure’n tot de noms llançats al fossat de l’oblit per repenjar-se, si més no, en una brisa que remoregi. Fins i tot el dia mundial de la tonyina (existeix: ho he comprovat) congrega més adeptes, o el de la bicicleta, o el dels asteroides, o el de l’estadística, que en l’última prospecció va establir, per cert, que la poesia és molt bonica i que podem passar sense. “La vida se m’enfuig, i jo cantant taral·les”, diu amb la boca torta Josep Domènech Ponsatí, perquè l’espera del lector, tan llarga, tan avara, és ja més infructuosa que la d’un augment de sou. “La meva nostàlgia és una bèstia amb punxes”, escrivia Rose Ausländer traduïda per l’estimat Feliu Formosa (recordo el nostre cafè, Feliu, aquell dia que celebràvem la publicació del teu dietari, amb la gratitud de l’ocell que cau mort als peus de l’estàtua d’un príncep feliç després de servir-lo), i venen ganes de cridar-ho per les cantonades: “La meva nostàlgia és una bèstia amb punxes.” Sense la poesia, sense la flora esbojarrada que li creix, no hauria entès mai per què el record del pare, la manera com m’acostava la mà a la galta quasi sense tocar-la, perquè la manyaga la tenia tota concentrada als ulls, em fereix com si assistís a la fi del món conegut: més avall, res no et toca, no com ho fa la poesia. He tret les citacions de títols recents de Llibres del Segle i de Jardins de Samarcanda, però n’hi ha molts més per recusar la baixesa de l’estadística.