Sobre la situació econòmica

Actualment, a molts països els preus, sobretot dels productes essencials, són massa elevats, mentre que els salaris, les pensions o les ajudes socials són massa baixos. L’alta inflació permet grans beneficis a les grans empreses que dominen la producció i la distribució, que també produeix una disminució en termes reals en els salaris (i altres rendes als treballadors). Aquesta situació d’elevada inflació, beneficis creixents i disminució dels salaris reals té com a causa de fons la progressiva debilitat de l’economia productiva dels països, que és manifesta en una disminució continuada de la inversió en activitats productives i en un creixement molt baix de la productivitat, que ja fa molts anys que duren. Les relacions de propietat i de poder –sobretot l’augment del poder econòmic i polític de les grans empreses– en l’economia han creat aquesta situació perquè la producció s’ha enfocat cap a les formes més depredadores i especulatives per fer beneficis: els sectors financer, immobiliari...

Els darrers quaranta anys s’ha promogut l’alliberament de les forces del mercat: privatització i venda d’actius públics com mai, desindustrialització, una quasi total desregulació dels moviments de capital i les activitats financeres. I una legislació que ha empitjorat els salaris i les condicions del mercat de treball. Les conseqüències són unes debilitats emergents a llarg termini d’una gran importància: precarietat i desqualificació dels treballadors; nivells baixos d’inversió productiva; dèbil creixement de la productivitat; dèficits exteriors per compte corrent; baixes despeses en infraestructures i serveis públics bàsics; creixents desigualtats entre persones i entre territoris; domini de les institucions financeres sobre la vida de les famílies i les petites empreses; agreujament de la crisi climàtica i energètica.

La pandèmia va ser un xoc dramàtic per a l’economia mundial, del qual encara no s’ha recuperat. Tant l’oferta agregada de béns i serveis com la demanda agregada van quedar col·lapsades, donant lloc a una de les pitjors recessions de la història. I hauria estat pitjor sense l’ajut dels governs a empreses i famílies, el que va permetre un cert suport a la demanda agregada.

En canvi, l’oferta agregada es va mantenir molt feble a molts països que ja feia anys que tenien una inversió productiva massa baixa i un creixement de la productivitat molt feble. La diferència en la conducta de la demanda i l’oferta va donar lloc a tensions inflacionistes en molts béns i serveis, que van tenir la seva causa última, no en la pandèmia, sinó en no tenir una oferta agregada suficient. Després, la guerra d’Ucraïna i les sancions a Rússia afecten els preus a l’alça en els països que han d’importar productes energètics o alimentaris perquè en necessiten més dels que tenen o produeixen. Altre cop problemes en l’oferta agregada d’aquests països.

Tant la pandèmia com la guerra d’Ucraïna han accelerat la inflació, però aquesta es manté elevada per una raó de fons, estructural: la debilitat de la capacitat productiva que fa que l’oferta agregada sigui insuficient. Ara els governs i els principals bancs centrals estan capficats a apujar els tipus d’interès per lluitar contra la inflació, sabent que això portarà a una recessió econòmica. El que es pretén és crear un entorn econòmic i polític que empenyi els treballadors a acceptar rebaixes salarials i de drets laborals. Però és una falsa solució, ja que els països que tenen una feble oferta agregada veuran que s’agreuja amb la recessió, mentre que la inflació continuarà perquè els preus dels productes que caldrà importar no baixaran. Hi pot haver recessió i una inflació que continuaria alta (estagflació).

En un llibret magnífic (The Cost of Living Crisis: (and how to get out of it)), Costas Lapavitsas i dos autors més proposen com lluitar de debò contra la inflació: els salaris han de créixer almenys com la taxa d’inflació; per controlar la inflació immediatament caldrà restringir els beneficis de les grans empreses (control de preus, fiscalitat); abordar de forma audaç la constant feblesa de l’oferta agregada (política industrial per a la reindustrialització, propietat pública de sectors estratègics).