‘Cars’, una aventura sobre rodes

Va ser el 12 de novembre d’un llunyà 1986 que jo em posava a la butxaca el meu desitjat carnet de conduir. No va ser fàcil conquerir aquella fita, no us enganyaré. La mítica Autoescola Girona, situada a la rambla de la Llibertat, em va veure asseguda a les seves aules durant aproximadament quatre mesos, intentant comprendre les normes de la circulació viària i aprendre a discernir, d’entre les múltiples respostes, aquella justa que era el parany que em faria caure en l’error. He de dir que, de paranys, jo no en trobava gaires i que va ser a la tercera que vaig aconseguir l’apte teòric. Pel que fa a la pràctica, confesso que soc culpable de la caiguda de la majoria de cabells que guarnien la testa del Sr. Narcís Bonet, un disciplinat professor d’autoescola, estimat amic de la família, que no guanyava per ensurts a l’hora d’introduir en les arts circulatòries aquella vaileta que per distingir l’esquerra de la dreta s’havia de dibuixar les inicials al dors de la mà. Mal pronòstic, aquell.

Fos com fos, com us deia, aquell 12 de novembre jo rebia l’apte global i em vanagloriava d’haver obtingut el meu carnet de conduir, sense donar gaires explicacions sobre com, de pedregós, havia estat el camí. El que sí que recordo –encara i dolorosament– és el cost. Al voltant d’unes 120.000 pessetes, uns 700 euros, que llavors equivalia pràcticament a un sou. La justificació era clara. Per poder conduir un vehicle per la xarxa de carreteres de l’Estat era imprescindible conèixer el codi de circulació. I si ho penses, de fet, té la seva lògica. Coneixements sobre els principis de la conducció preventiva, la preferència de pas, els senyals de trànsit, els límits de velocitat, la importància de l’enllumenat del vehicle, la forma correcta d’actuar en diferents situacions... Què menys que un codi d’actuacions per compartir, a certes velocitats, un espai comú? Què menys, oi?

Però guaiteu, al cap del temps, aquesta pregunta que sempre hauria respost amb un contundent sí, ara em genera dubtes. Realment cal? Cal conèixer el codi de circulació per compartir l’espai viari? A la vista de les circumstàncies actuals la resposta seria: potser no... No cal que el conductor d’una bicicleta conegui el codi de circulació, però comparteix el meu mateix espai viari. No cal que el conductor d’un patí elèctric conegui el codi de circulació, però comparteix el meu mateix espai viari. No cal que el conductor d’un minicotxe sense carnet conegui el codi de circulació, però comparteix el meu mateix espai viari. Així doncs, davant d’aquesta realitat –que ni ataco, ni defenso, senzillament exposo–, la resposta a la pregunta se’m dilueix.

Només us diré, això sí, que em reca enormement haver-me gastat un munt de diners per fer que la meva filla obtingui el seu carnet de conduir. I voleu saber per què em reca? Doncs perquè si, hipotèticament, el conductor d’un patí elèctric que condueix pel seu mateix espai viari –sense coneixements sobre el codi de circulació, probablement sense casc, sense llums i sortint d’una vorera a una velocitat superior a la permesa– se li tira al damunt del cotxe, l’ensurt i la culpa seran d’ella, que, probablement –donat que coneix el codi de circulació–, conduirà a la velocitat reglamentària, amb els llums pertinents encesos, amb la ITV passada i amb tots els sistemes de seguretat passiva activats.

A més, els danys del vehicle els haurà de pagar ella mateixa de la seva butxaca, ja que el conductor del patí elèctric no disposarà d’assegurança obligatòria, gravada pel fet de ser menor de vint-i-sis anys, com serà el cas de la meva filla. I ja no vull entrar en temes més escabrosos com podrien ser els danys físics que probablement patiria el conductor del patí elèctric, ni els danys emocionals que això provocaria en la conductora del vehicle de quatre rodes, assegurat, il·luminat i conduït a la velocitat reglamentària.

Tant per tant, què us sembla un “café para todos”? Si del que es tracta és de convertir les carreteres en una jungla, estalviem-nos temps i diners, ja que si no parlem el mateix idioma, en el cas de la seguretat viària, tampoc no ens entendrem.

Paraula de gironina.