Tenir la talla

L a conselleria d’Igualtat i Feminismes i l’Institut Català de les Dones han impulsat una campanya ambiciosa per lluitar contra la pressió estètica, sobretot a les dones. Molt resumit i com a tret principal destaca que volen obligar les grans companyies internacionals de roba a oferir més talles de les habituals, que ara mateix es mouen entre l’escarransida i la normal que no ho és. Em trec el barret davant la iniciativa i n’aplaudeixo l’anunci, però tret d’això, no crec que s’arribi a gaire més malgrat que darrere hi hagi l’amenaça velada de la sanció. No es tracta només d’adaptar els patrons tèxtils a les mides reals i variades del col·lectiu femení, sinó de trencar amb totes les normes establertes des de fa segles de com ha de ser un cos acceptat i bonic per a la massa social i, al mateix temps, canviar la mentalitat de tots els sectors que viuen d’això que en diem moda. Qui va establir, i aconseguir, que la talla mitjana acceptada fos la 40, sabia molt bé que totes aquelles dones que en quedessin fora farien els possibles i els impossibles per poder-s’hi adaptar, per sentir-se part d’un grup majoritari, per no saber-se diferents. Per a aquelles que, malgrat tot, van decidir fer cas omís de les normes, el sector es va inventar seccions amb noms poc afortunats i camuflats, donant per fet que eren producte del fracàs de no assolir els estàndards. Parlo dels apartats XXL, curvy, extra large, super i altres que acostumen a ocupar la part més llunyana de l’aparador. Si cal reivindicar la diversitat corporal, reivindiquem-la, i fem-ho amb mesures de llarg recorregut, i no només amb proclames que fan olor a període preelectoral. Anem a la part més profunda del problema, cavem sense por perquè aflori tot i es pugui fer neteja d’aquesta “violència simbòlica” contra el cos de les dones, tal com assegura la consellera Verge. I fem-ho conscients que lluitem contra un corrent econòmic i social que ens vol a totes iguals, perquè es comença tenint una talla diferent i s’acaba pensant diferent que la resta.