opinió
‘Alliberada’
El dimecres 29 de març la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Rosa Negre va presentar el seu primer llibre com a escriptora, Alliberada, amb la intervenció de la Carme Vinyoles, periodista i presidenta de l’associació Valentes i Acompanyades, que lluita des de fa anys contra els matrimonis forçats i la violència masclista. Dues dones amb majúscula, competents i valentes, un referent i un exemple a seguir. Tal com va explicar la seva autora, el llibre no pretén ser una història personal sinó que vol transcendir l’experiència dolorosa de la protagonista perquè la nostra societat sumi contra les violències que suren al nostre entorn, i que massa sovint ignorem. La Rosa Negre fa molts anys que pica pedra des de la seva condició de policia i com a persona i dona compromesa per erradicar la violència contra les dones, les nenes, els infants, i tantes i tantes altres formes de violència que ens envolten i no volem veure. El seu llibre, on es combinen les narracions de l’autora i les de primera mà de l’Ada, és també una denúncia de les mancances del sistema, de l’insuportable silenci de totes aquelles persones que van oblidar el patiment de la protagonista, d’aquella nena i adolescent que va patir una violència brutal en solitud, i ens posa al davant unes situacions que ens haurien de fer estremir i fer caure la cara de vergonya. Perquè el que en realitat ens explica aquest llibre no és una història esdevinguda en un indret llunyà, com a excusa per a la nostra inacció, sinó una història brutal del sofriment d’una nena que va viure entre Àfrica i Catalunya, que va anar a l’escola amb els nostres fills, que va créixer amb nosaltres, però a qui ningú va allargar la mà malgrat l’evidència dels seus senyals d’alarma.
En la presentació del llibre, la Rosa Negre va dir una altra cosa que em va semblar molt important, i és que avui assistim astorats a notícies diàries de fets violents comesos per gent cada vegada més jove relacionats amb el masclisme, l’abús sexual i l’homofòbia, però, en canvi, aplaudim cançons amb lletres que no són res més que enaltiment i perpetuació d’estereotips de gènere, amb les conseqüències que se’n deriven. La Rosa Negre no va poder evitar les llàgrimes quan va llegir el missatge de l’Ada, ara lluny d’aquí. L’aplaudiment emocionat de tot l’auditori em va confirmar la força del seu missatge.