Fal·làcia impracticable

Si no ho recordo malament, era a la dècada dels setanta que vaig comprar dos opuscles editats per la Unesco dedicats a l’aigua i al problema que ens enfrontaríem els humans no si fèiem res. Recordo que pronosticava moviments i migracions de població massives obligats per la sequera, i també deia que hi hauria guerres per l’aigua. Haig d’admetre que en aquell moment el pronòstic em va semblar una mica tremendista però el record de la lectura sempre m’ha quedat. Al llarg dels anys vaig anar veient que aquelles prediccions eren més creïbles, fins al punt que ja fa temps que tots veiem que la manca d’aigua és una realitat arreu. És veritat que especialment a la darrera dècada el fenomen s’ha accelerat per un altre convidat, també anunciat: el canvia climàtic. Però encara avui, i malgrat els estralls que està produint, no ens ho hem agafat seriosament com una realitat prou greu per revertir-la i fer les renúncies que calguin perquè ens hi va la supervivència.

Tornem al problema de l’aigua, que és de plena actualitat. Potser tinc una sensació pessimista però, vistes les imatges seques dels pantans catalans, em pregunto si mai més podrem tornar-los a veure plens. Jo no sé quant de temps necessitaríem de pluges sostingudes per revertir aquesta situació però em fa l’efecte que, llevat d’alguna carambola, en el nostre país que no sap ploure, no tornarà. I com fa anys em deia un amic meu, empresari d’èxit i de pagès, lamentablement desaparegut, quan jo em queixava que plovia em va dir: “Quan plou són diners que cauen del cel.” I de l’aigua és vida, que tothom entén, hem passat a un altre, igualment d’important: l’aigua també és riquesa. El MHP Jordi Pujol, en les seves memòries que va dictar a l’amic i col·laborador d’aquest diari Manuel Cuyàs, explicava que ja de petit, mentre mirava quan regaven l’hort i l’aigua s’escorria per les regues, va descobrir la importància de l’aigua. No és estrany, doncs, que durant el seu mandat el tractament i sanejament de l’aigua va ser una preocupació important i fins i tot mirava més lluny i s’estudiava els transvasaments d’aigua del riu francès Roine. Una iniciativa ben vista pel món econòmic, tot i les seves dificultats. Més tard, ja l’abril del 2008, el president Montilla va convocar a una reunió el líder de l’oposició Artur Mas per parlar de la situació greu de sequera que patíem, i CiU va tornar a aportar la proposta del Roine. El ecologistes i la portaveu d’ERC d’aleshores, Marina Llansana, van qualificar la proposta de CiU d’una “fal·làcia impracticable”, ja que seria una solució a “molt llarg termini”. I va ser amb gent així que van avortar l’estudi d’aquest projecte, que, contràriament al que deia la portaveu d’ERC, era pensat com a solució a llarg termini amb la certesa que teníem del canvia climàtic.

Probablement, si fóssim un altre país, no seria necessària l’aigua del Roine, Israel era un país molt deficitari d’aigua, va entomar el problema i ara en té excedents, tot i tenir una agricultura important.

El primer pas per solucionar un problema és haver-lo reconegut i estudiat i els nostres governants han tingut més esperança en la Moreneta que no pas en la gestió eficient. No tinc cap dubte que, si féssim una auditoria externa de la situació de les conduccions d’aigua de cada població com les conduccions de l’aigua que va del Pasteral a Barcelona, quedaríem estorats, i segurament irritats, de la gran quantitat d’aigua que es perd. I això és exclusivament imputable a la gestió pública. També seria bo auditar-ho a les empreses consumidores d’aigua i a la pagesia i ramaderia. Si l’aigua és i serà un bé escàs, tothom ha de fer les inversions necessàries per maximitzar l’estalvi.

Un dels problemes que tenim per controlar l’estat de les infraestructures de distribució d’aigua a les ciutats i pobles, és que són soterrades i les fuites no es veuen; si fossin a l’aire i a la vista de tothom segur que es farien les inversions de manteniment necessàries, però això dona menys vots que una rotonda inútil o una illa al mig del carrer, també inútil.

Si no entenem que l’aigua és vida i riquesa, mai entendrem que les solucions han de ser mirant el llarg termini. I ja sabem que, sobre qualsevol proposta que sigui agosarada i pensant en visió de futur, sempre hi haurà qui dirà que és una “fal·làcia impracticable”.