Companys de trinxera

Segur que la majoria de lectors d’aquest diari compartim el mateix sentiment d’alegria pel retorn de tots els exiliats: es diguin Ponsatí, Serret o Gabriel. De la mateixa manera vam sentir alegria per l’alliberament dels líders civils i polítics injustament empresonats, independentment de les circumstàncies. Perquè, en un context de repressió, totes les estratègies de defensa dels represaliats són legítimes.

Hi ha una regla d’or no escrita que diu que no s’ataca un company de trinxera, una regla d’or que es va complir en moments tan difícils com ara el dia que mig govern va triar marxar i l’altre mig, quedar-se; una diferència estratègica que a la llarga s’ha demostrat que, per a l’objectiu polític que perseguim, va ser bona perquè ens va permetre tenir líders denunciant al món la repressió i alhora fer palès de què era capaç l’Estat. Uns i altres van respectar les seves decisions personals, com a lleials companys de trinxera. I també ho van fer els presos el dia que uns van optar per una vaga de fam per denunciar la seva situació i els altres no. Podria posar més exemples; diferències d’estratègia, n’hi ha hagut diverses des del 2017, però el pacte no escrit d’evitar utilitzar partidistament l’estratègia de defensa de l’altre sempre s’havia respectat. Per això és una llàstima que la bona notícia del retorn a Catalunya de la consellera Ponsatí hagi quedat enfosquida pels dards que va llançar contra una altra consellera que ha hagut de patir exili per la repressió de l’Estat. Més que no pas un gol a Llarena, els dards entre companys de trinxera són un autogol llastimós i prescindible.