A un pam dels pòtols

Tot i ser en el camp, dis­sabte no vaig poder gau­dir d’un dels millors par­tits del Girona d’aquesta tem­po­rada. Mai no m’ha pre­o­cu­pat ni el que fan ni el que diuen els afi­ci­o­nats visi­tants, en la seva zona reser­vada, l’ano­me­nada gàbia, cas­sola, for­mat­get o com vul­guin dir-li. És l’espai que tenen assig­nat a l’estadi de Mon­ti­livi perquè ani­min el seu equip, es des­fo­guin i hi facin el que vul­guin. Els ho res­pecto. Però, quan fora d’aquesta àrea reser­vada, una part molt impor­tant de la grada, a la zona E en el gol nord, des de l’inici del par­tit, s’omple d’afi­ci­o­nats de l’equip con­trari, amb una acti­tud de pocs amics, la cosa es com­plica. Des­co­nec si els afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol que van envair aquest espai, bar­re­jats amb l’afició del Girona, hi tenien seient. La cosa és que el nombrós grup d’afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol que eren en aque­lla part del camp va anar crei­xent de mica en mica al llarg de la pri­mera part, amb una acti­tud des­a­fi­ant envers els afi­ci­o­nats locals, i que, mal­grat les quei­xes del públic gironí, la segu­re­tat del club no va inter­ve­nir a la zona fins cap al minut qua­ranta. L’inci­visme, els insults, les ame­na­ces, l’ocu­pació de les zones de pas, d’espais i seients no assig­nats, el llançament d’objec­tes i l’osten­tació d’alguna nava­lla, per part d’un grup impor­tant d’afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol, en unes gra­des, colze a colze, al cos­tat dels afi­ci­o­nats locals, em va fer témer el pit­jor. Allò va ser un des­fi­lar cons­tant de gent. Men­tre per una banda hi ana­ven arri­bant afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol, famílies sen­ce­res, amb cri­a­tu­res, abo­nats i afi­ci­o­nats giro­nins es veien obli­gats a aban­do­nar a corre-cuita, les seves loca­li­tats per no ser vícti­mes dels brètols de l’equip visi­tant. Con­fesso que no soc un assidu als camps de fut­bol. I després del lamen­ta­ble espec­ta­cle que vaig viure diu­menge a Mon­ti­livi, a un pam d’una colla de pòtols, que em van estar inti­mi­dant tota l’estona, no sé si hi tor­naré. Mai no m’hau­ria pen­sat que seure en una grada de Mon­ti­livi es podria con­ver­tir en un esport de risc.

Ja he dit que no hi entenc gaire de la cosa del fut­bol, però suposo que la direc­tiva del Girona o encara està ins­tal·lada en una men­ta­li­tat de la segona divisió o alguna cosa va ges­ti­o­nar molt mala­ment a l’hora de pla­ni­fi­car la dis­tri­bució d’entra­des i la segu­re­tat del par­tit amb l’Espa­nyol, perquè, mal­grat la victòria de l’equip, van acon­se­guir fer empre­nyar una bona colla de socis, abo­nats i afi­ci­o­nats.