Els rics també ploren

Es queixa Gerard Piqué que pel fet de ser famós no cal que dia sí i dia també el món esperi que faci un judici de valor de qualsevol informació que, teòricament, generi interès entre les masses. Li dono la raó a mitges, perquè curiosament sempre són les persones que viuen, i viuen molt bé, gràcies a la fama les que aprofiten el seu altaveu mediàtic per queixar-se sovint de la pressió inaguantable que els suposa ser coneguts. És a dir: ploro i em lamento des de les pàgines de la revista o des del programa de ràdio on m’exhibeixo al mateix temps que des de les planes de la mateixa revista o programa se m’esbudella sense pietat. Una mica enrevessat, tot plegat. I pervers, també. El debat sobre els límits de la privadesa de la gent glamurosa, també dita fashionista, no és nou, però amb l’arribada de les xarxes socials i el descontrol sobre el que és informació i el que és mera propaganda aquestes fronteres han saltat pels aires. Que la teva vida personal, i les teves decisions més íntimes es debatin al Congrés dels Diputats com si es tractés de temes d’interès nacional no ha de ser fàcil de pair. Però possiblement hi ajudi la morterada de diners amb què t’han pagat l’exclusiva per mostrar-te al món sortint amb cadira de rodes d’un hospital de Miami amb un bebè acabat de néixer que tu no has parit. Exclusiva que té segon capítol explicant aquesta setmana fil per randa a una societat àvida de desgràcies dels altres que la concepció de la criatura prové del semen congelat del teu fill mort. La relació entre famosos i mitjans de comunicació és prou interessada, i rendible econòmicament, perquè ambdós mantinguin una aliança indestructible on els primers decideixen, o no, quins detalls privats han de compartir amb la resta del món i els altres es dediquen a criticar-los i destrossar-los com si estiguessin legitimats per fer-ho. I és que no hi ha res que mogui més baixes passions a nivell mundial que comprovar que les celebrities son humanes i que també els toca afrontar les seves misèries.