L’herència del déu blanc

Explica Aliou Diao en el llibre El Blanc i el Negre –en conversa amb J.M.del Pozo– que els soldats senegalesos supervivents de la Segona Guerra Mundial en tornar a casa comentaven meravellats que els blancs són vulnerables, que en el camp de batalla pateixen ferides i es moren igual que ells i que aquesta revelació inesperada feu trontollar el concepte de la superioritat de l’europeu fins llavors considerat gairebé com un déu poderós i invencible. Efectes devastadors de la colonització en la ment dels africans que havien interioritzat una imatge de menysteniment respecte a ells mateixos després que els haguessin inculcat amb notable eficàcia, segons l’escriptor Aimé Césaire, la por, el complex d’inferioritat, la tremolor, la genuflexió, la desesperació i el servilisme. Recordem l’episodi en llegir unes declaracions de Metges Sense Fronteres en què reconeixen que de vegades les organitzacions de cooperació internacional continuen transmetent l’estereotip racista de salvadors blancs de víctimes passives, quan la realitat és ben diferent: sense la col·laboració activa dels partners del sud, cap projecte arribaria a bon port. Altres entitats com Intermon Oxfam, Educo i Action Aid s’esforcen també per una comunicació acurada de la seva tasca que eviti perpetuar els vells patrons paternalistes i patriarcals que són la base de les desigualtats. Potser és que en una societat tan amatent a l’espectacle encara ven més una campanya de donació de biberons que no el treball i el mèrit compartits amb una associació local d’infermeria; és l’herència del colonialisme.