“Del Silenci vol dir en silenci”

“No, senyora, no pot cantar. Aquí això no ho fem. Aquesta processó es diu del Silenci i la gent ha d’estar en silenci”, es va veure obligat a explicar un confrare a una senyora anciana que havia anat a veure com treien els passos de la parròquia de Santa Maria per a la posterior processó del Silenci de Badalona i va demanar si podia cantar una saeta. La processó dita del Silenci de Badalona, que es va fer per primera vegada el 1628, és una de les més antigues que se celebren a Catalunya (no la més antiga, perquè ho és la de Dijous Sant a Igualada, del 1574) i, com la majoria pròpies del país, és austera; aquesta en concret se celebra en complet silenci, cosa que la caracteritza. Això de les saetes no és propi de casa nostra, al contrari que a les processons que es fan en d’altres indrets de l’Estat, sobretot a Andalusia, que no van seguir, com aquí, les restriccions imposades a les processons –i les exaltacions públiques– pel Concili Vaticà II. En les processons pròpies catalanes, que van ser molt populars fins al concili, quan pràcticament van desaparèixer, tampoc sortien els encaputxats. El que passa és que, amb els anys i fruit de les onades migratòries dels anys cinquanta, seixanta i setanta, molts immigrants enyorats de les processons que feien als seus pobles d’origen van revifar aquestes processons. A excepció d’algunes, entre les quals les dels Dolors, molt arrelades a casa nostra, la immensa majoria de les que se celebren ara són de model andalús. Ho és, també, la de la confraria laica 15+1 de l’Hospitalet, que va sortir ahir, per Divendres Sant, nascuda el 1977 per andalusos enyorats. Però, siguin d’un o altre estil, els confrares de les diferents confraries i congregacions han viscut aquests dies molts nervis per tenir-ho tot a punt (i encara falten algunes processons de Diumenge de Resurrecció!). Polint els metalls de l’estructura dels passos, netejant i cosint la roba de les figures que representen Jesús, la Mare de Déu dels Dolors i els apòstols o comprant flors, palmes i espelmes noves. Una feinada de moltes hores de dedicació que després veuen recompensada quan la processó és un èxit i surt tot bé. Els nervis dels confrares ja comencen en treure els passos de l’església, col·locar-los per ordre i mirar qui va on, si s’han entès bé les ordres i quan fa què cada persona. I després tot va rodat com un miracle.