Imatges amb secret

Una certa casualitat ha fet que hagi tornat a veure Jacquot de Nantes, el film amb el qual Agnès Varda va reconstruir moments de la infantesa i adolescència de Jacques Demy relacionats amb la seva iniciació en el món de l’espectacle que va dur-lo a voler fer cinema, poc després d’haver vist The Fabelmans, en què Steven Spielberg s’inspira en els seus records de quan va començar a filmar amb una petita càmera. Tant Demy com Spielberg van desitjar convertir-se en cineastes en contra de la voluntat paterna (el pare del primer era mecànic i el segon, enginyer electrònic) comptant amb una certa complicitat materna. En tot cas, el propi desig de fer cinema va ser determinant. Ara que amb un mòbil es graven constantment imatges que poden veure’s immediatament, Spielberg ens recorda que hi va haver un llarg temps en què filmar era excepcional i que les imatges resultants podien tenir un valor i fins una potència reveladora. Hi ha una seqüència de The Fabelmans que se m’ha arrapat a la memòria. Sammy Fabelman, alter ego del director, mira i remira unes imatges que ha filmat i s’adona que ha enregistrat alguna cosa que no veia: la seva mare i Bennie Loewy, amic íntim del seu pare, s’estimen. Allò que fa que per mi sigui un moment cinematogràfic excepcional és la tensió de Sammy: les mira fascinat, perquè mostren la bellesa d’aquelles mirades amoroses, i a la vegada amb el dolor d’assistir a la revelació d’un secret que li fa mal. Hi ha un altre moment extraordinari. Els ulls de la mare (gran Michelle Williams) després d’haver vist les imatges: com si li revelessin que no pot negar i amagar més els sentiments que mostren.