Tribuna
Andorra, el petit gran país
El país del Pirineu, els catalans el duem al cor, és el germà de llengua i cultura, és la realitat de la llibertat forjada per anys d’una trajectòria plena de tota mena de dificultats, un territori entre muntanyes on cada dia s’aferma pel tremp de la seva gent.
El microestat més gran d’Europa, 468 quilòmetres quadrats i poc menys de 80.000 habitants, dels quals poc menys de la meitat són de nacionalitat andorrana, ha hagut de lluitat de valent per mantenir-se com a país lliure. Andorra neix de l’equilibri feudal de 715 anys de durada entre l’Església –el Bisbat d’Urgell– i el comtat de Foix, en el temps de la República Francesa. Unes valls que duen l’aigua del riu Valira al Segre, però amb una capçalera a l’Arièja que aboca al riu Garona, ja a l’Atlàntic. Uns aires que han beneficiat un fenomen nou contemporani, l’esquí.
L’afinitat amb Catalunya ho és per la llengua, l’únic idioma oficial, institucions que es basen en el dret català i el formar part de la diòcesi d’Urgell. Andorra, malgrat el que moltes vegades s’ha dit i escrit, s’incorpora a la modernitat abans de la guerra civil espanyola o de la influència prou contradictòria de la Segona Guerra Mundial. Fins aleshores, al llarg dels temps més propers maldà per sobreviure en un país d’agricultura i ramaderia de subsistència, forges de ferro, xarxes protoindustrials de producció de llana i el tabac. Tot cada cop més afeblit davant la industrialització més poderosa dels seus veïns. Però afermada en unes tradicions que la preservaven de la desaparició al costat de dos estats que no veien amb bons ulls la seva existència. Mútuament cada estat frenava l’àmbit absorbent de l’altre. Sempre el Bisbat ha estat un punt clau en la història nacional d’Andorra.
El salt econòmic impetuós es produeix a partir de meitat dels anys quaranta, quan el creixement es fonamenta en el comerç, l’increment constant del turisme i els seus derivats, l’atracció d’empreses i, a poc a poc, la innovació.
Andorra no té Exèrcit, només un sometent per fer front a les emergències. És en el llunyà 1419 que es fundà, a partir de les parròquies, el Consell de la Terra per defensar l’interès i la vida dels andorrans. Dret i vida diverses vegades violada en la història moderna i contemporània, tant per Espanya com per França, de formes diferents que tenien per objectiu abolir el dret nacional andorrà. Un dret consuetudinari recopilat el 1748 per Antoni Fiter i Rossell en el Manual Digest de les Valls neutres d’Andorra, publicat recentment per mostrar que l’excel·lència i modernitat del país té unes bases molt sòlides i antigues.
No ha estat fàcil, el segle XX andorrà, sempre a mercè d’actuacions alienes, l’episodi murri de Boris Skossyref, que es va autoproclamar rei d’Andorra en la dècada dels trenta, la incertesa que va provocar la revolució i la guerra civil espanyola o la Segona Guerra Mundial. D’aquí neixen fets reals i altres d’exagerats, d’aquí la necessitat d’investigacions i estudis. Siguin referents a la FAI (Federació Anarquista Ibèrica de la Seu d’Urgell), jueus fugitius de la Gestapo, xarxes d’evasió d’oficials i soldats aliats, i els fets més foscos. Andorra opta per la recerca de la seva història, sense subterfugis, potenciada per les seves pròpies institucions culturals. Un exemple que no ha fet de debò cap dels dos estats veïns fins fa quatre dies, quan tant i tant s’ha de conèixer i explicar del perquè d’un dramatisme que va afectar i afecta encara milions de persones.
La prova més fefaent de la modernitat del país és l’acord amb la Unió Europea, el 1989, i la constitució aprovada per referèndum el 14 de març del 1993, amb el 74,2% dels vots afirmatius. Andorra té uns reptes molt grans. Des de fer front a l’e-commerce (comerç electrònic) al canvi climàtic, dels foscos interessos econòmics a com evitar conculcar els seus drets per part dels estats veïns. Espanya ho ha fet en el procés català de la forma més grollera i delictiva. Un poble viu es potencia per la força de la seva gent, els andorrans ho han fet de forma secular, per damunt de les conjuntures més atzaroses, adaptant-se a cada temps històric. Ara no ha de ser diferent.