Hi ha una altra joventut

Els joves han estat sempre els protagonistes de la meva vida. Durant molts anys, a les aules de diferents col·legis teresians, on vaig gaudir amb aquells adolescents en el seu últim any escolar, preparats ja per sortir a la palestra universitària. Joves amb les característiques de les diferents èpoques amb les quals vaig haver de lidiar. Vaig gaudir molt amb un jovent rebel i compromès, afectat per la revolució jovenívola del 68, inconformista i lluitador, que es rebel·lava i es comprometia. Però també vaig viure altres dècades de passotisme i vulgaritat en què em costava moure els joves de la seva passivitat.

Quan a partir de mitjans dels anys vuitanta vaig canviar de les “aules” al “carrer”, vaig conèixer una altra joventut marginada, ferida i malalta de substàncies addictives que els portaven a la presó, l’hospital o la mort. I, més endavant, els “menors no acompanyats” que patien els efectes d’una injustícia social que els havia portat a situacions límit i sovint de delinqüència. Aquesta experiència de joves de diferents vessants ha fet que sempre hagin estat per a mi motiu de preocupació, estima i ocupació. I, fins i tot, em dona una mica de dret a parlar-ne.

EN PANTALLA. M’agrada el cinema i, fins i tot, algunes sèries. Recordo l’afició per Merlí, aquell professor de filosofia, l’estil del qual –potser per la seva professió i l’assignatura tan estimada per mi– em va atrapar ràpidament des de les primeres emissions. I, realment, en les seves classes hi havia uns valors que m’agradaven. El tracte amb el jovent, les manifestacions normals dels alumnes; tot això m’atreia. Però de seguida em vaig preguntar: és necessària tanta disbauxa, tant de sexe tothora i sense mida, tanta prematura i exagerada vida sexual indiscriminada?; són així tots els joves escolars que jo ara no tinc tan a prop? Quan vaig tenir ocasió de preguntar a uns nois i unes noies d’un col·legi en què feia xerrades, em van dir que era una mica massa exagerat el que es veia a les pantalles, però que si no es feia així no tenien èxit. Jo continuava pensant que aquella barreja de valors a l’aula i de disbauxa fora creava una doble moral que no podia sinó desorientar un jovent que s’alimenta sovint d’aquestes produccions.

UNA PART DE LA REALITAT. Últimament ja no és només a les sèries, malgrat que també a les pantalles de la tele, on ens parlen cada dia d’un jovent desenganyat, ferit d’angoixa, amb problemes de depressió, víctimes d’assetjament escolar i, fins i tot, abocat al suïcidi. Un jovent que acusa una societat de deixar-los a l’ombra de l’alegria normal i pròpia d’aquesta edat; em fa patir molt. No goso ni dir que en la meva època vèiem el futur tan llunyà que no ens angoixava, la societat com una cosa de la qual no depenia la nostra felicitat i el present com aquella època en què l’amistat, la festa, el joc i també els primers enamoraments ens feien somriure, riure i gaudir. Les notes, les repressions dels pares quan arribàvem tard o no fèiem bondat, i poques coses més, eren les nostres “penes”. Una fe religiosa sovint arrelada a la vida familiar ens donava les eines que necessitàvem per viure les dificultats i, fins i tot, sacrificar-nos pels altres col·laborant en alguna ONG com la cosa més natural del món. I, us ho puc assegurar, érem feliços. Malgrat que no vull exagerar, perquè no tot eren “flors i violes”.

UNA ALTRA PART DE LA REALITAT. Crec que també té dret una altra part de la joventut actual a presentar cara en els mitjans de comunicació, també formen part del món d’avui i són el futur en el qual ens podem recolzar amb esperança. Són joves –sovint esportistes i sans– que dediquen part del seu temps lliure a ajudar els més necessitats. I ho fan amb un interès, una simpatia i senzillesa de joventut. Jo en conec alguns que col·laboren en la “taula de fraternitat” o en experiències de “camps de treball” en vacances, i hi participen amb aquella naturalitat pròpia de la seva edat que tant pot ajudar d’altres joves que no gaudeixen de la seva formació i situació social, però sí de la seva edat. M’agradaria donar a conèixer aquests nois i noies dels quals no parla ningú i que no surten en les sèries televisives. Però... hi són!