Demà, demà i demà

Plensa i de retruc el Macbeth de Shakespeare presidiran aquest Sant Jordi el cap i casal del país.

Una de les fesomies gegantines de l’escultor supervisarà aquests tres quilòmetres de parades de llibres i roses que ompliran el passeig de Gràcia barceloní, des de la Pedrera. La poesia del silenci, així es diu l’exposició de Jaume Plensa que s’hi pot veure i que recull la seva obra des de 1990 fins avui, i aquest lligam de la seva obra amb la literatura silent tindrà el contrapunt del brogit dels carrers. Penso en el brogit o en soroll de Sant Jordi. En El soroll i la fúria, que és el títol de la novel·la de Faulkner, que va agafar d’uns versos del soliloqui de l’acte cinquè de Macbeth quan li comuniquen que la reina ha mort. És allò que “la vida és una història explicada per un idiota, plena de soroll i de fúria, que no significa res”.

És allí on diu “Demà, demà i demà..., la vida és una ombra que camina”. Plensa, de qui acabem de veure un Macbeth al Liceu, es projectarà, des de la casa Milà, sobre les parades de llibres, on a més de les obres de Shakespeare, hi podrem trobar des d’El soroll i la fúria fins a la novel·la de Gabrielle Zevin que porta com a títol aquest famós Demà, demà i demà, una de les revelacions literàries que arriben dels EUA amb una història d’amistat, de videojocs i de la necessitat d’estimar i ser estimats.

I encara més l’ombra de Macbeth també la trobarem als assajos del filòsof Joan-Carles Mèlich, que considera que el bard és de lectura ineludible per a la filosofia literària. Ho diu a La condició vulnerable (ara traduït al castellà), i ara que tenim en català La fragilitat del món, que va rebre el premi d’assaig del Ministeri de Cultura. Això que la vida sigui una ombra que camina és Plató contra Shakespeare. Plató no suporta les ombres, ens fa notar Mèlich: el mite de la caverna rebutja el teatre. La vida és plena de paraules, d’herències i crueltats, sí, però, com diu Macbeth, tot això no significa res. Ja ho veurem demà.