L’escola que ressorgeix del foc

El dia 1 de març, de mati­nada, un foc va asso­lar l’Escola Tècnica Girona (ETG), a l’entrada sud de la ciu­tat. “Des del pri­mer minut, tot i el xoc, el més impor­tant va ser l’estat d’ànim dels alum­nes. Havien de saber que no per­drien el curs”, explica, encara emo­ci­o­nat, el direc­tor de l’escola, Jordi Mon­ca­nut.

No dei­xar-los sols. Aquesta va ser la con­signa. Par­lem de nois que, amb dotze i tretze anys, ja van haver d’apren­dre –a causa d’una pandèmia– què sig­ni­fica que­dar aïllat a casa i fer classe des d’un ordi­na­dor. Ara, a l’ETG, alguns d’ells són a punt d’aca­bar un curs que els pot por­tar a la uni­ver­si­tat. I d’altres, que no havien tro­bat el camí a ESO, n’estan des­co­brint un altre que els retorna al món dels estu­dis. Mon­ca­nut asse­nyala orgullós el fet que molts d’aquests joves van anar, l’endemà de l’incendi, fins a l’escola i van aju­dar a treure mobles o a fer neteja.

Així, per a l’equip direc­triu, limi­tar-se a tor­nar al sis­tema telemàtic no va ser mai cap opció. Calia bus­car idees i no tren­car el con­tacte humà. Es va con­vo­car un dinar per a uns, un par­tit per a uns altres o una tro­bada en un parc. Tot el que calgués per acon­se­guir que els estu­di­ants no per­des­sin el seu món de referència. I, a més, d’una manera o una altra, no es va dei­xar de fer classe.

En paral·lel, es van anar ana­lit­zant totes les pos­si­bi­li­tats per tro­bar noves aules. Des d’un local cedit pel Con­sell Comar­cal –l’escola està agraïda a l’Ajun­ta­ment i altres ins­ti­tu­ci­ons– es van anar dis­se­nyant les estratègies. Ara, quan han pas­sat gai­rebé dos mesos, les solu­ci­ons van pre­nent forma i ja es dis­posa d’una nau indus­trial que s’està arran­jant per als alum­nes d’auto­moció. I els de busi­ness han estat ins­tal·lats en un gran local que hi ha al car­rer Mig­dia, prop de l’antiga escola, on s’ha pogut ins­tal·lar una recepció. Durant aques­tes set­ma­nes, el fun­ci­o­na­ment del dia de demà s’ha deci­dit la tarda ante­rior i s’ha enviat un cor­reu a les famílies, les quals, asse­gura admi­rat Mon­ca­nut, han estat a l’altura de les cir­cumstàncies.

L’empresa fami­liar ini­ci­ada fa trenta anys pel pare d’en Jordi va tro­bant la manera de res­sor­gir de les cen­dres. Pre­gun­tat per l’any vinent, el direc­tor res­pon: “El més impor­tant és com fer el curs demà. Diuen que a l’escola hi podrem tor­nar al febrer. Però ja ens ho tro­ba­rem. Avui l’impor­tant són les clas­ses de demà”, insis­teix.