Entre la Dàmaris i en Titó

Queda algú encara que no conegui la Dàmaris Gelabert? Si encara no l’heu sentit cantar, afanyeu-vos ara i escolteu-la en alguna sessió de la seva gira dels 25 anys. Perquè després diu que pararà i es tancarà al seu estudi de Cardedeu per idear noves composicions. Si no teniu ni idea de la seva trajectòria com a pedagoga musical, autora i cantant de cançons infantils en català, entreu a qualsevol xarxa i cliqueu el seu nom. Quedareu fascinats, com vaig quedar jo el primer dia que la vaig descobrir: per la calidesa de la seva veu, per la bellesa de les seves composicions, per la seva connexió amb l’univers dels infants, per la immensitat de la seva obra.

Les xifres de visualitzacions dels videoclips de la Dàmaris en xarxa són astronòmiques. Mai cap cantant en català havia assolit 2 milions de subscriptors (els que ella té al canal de YouTube) ni reproduccions tan multimilionàries (uns 800 milions en el mateix canal). Gràcies a internet, les seves cançons s’escolten i es canten arreu del món. Ella ho ha dit: mai hauria pensat que nens d’una altra part del món cantarien en català. Per què no? Escolteu, per exemple, Bon dia o Els dies de la setmana o Els mosquits, i sabreu per què ostenten en cada cas 32, 200 i 400 milions de reproduccions.

Resulta difícil d’avaluar l’impacte de la cançó infantil en català de les primeres dècades del postfranquisme sobre les actuals generacions d’adults joves. En aquesta particular història de la normalització de la llengua, tothom coincideix a atorgar el principal protagonisme al mític Club Super3 i les seves diverses etapes d’èxit. Creat per TV3 el 1991, amb un equip de professionals entusiasta, inventà i organitzà la Festa dels Súpers anual i moltes altres activitats, televisives o no, en les quals participaven els nens i nenes amb carnet del club, que el 2007 sumaven 1 milió.

L’herència del Super3 en personatges, reals i de ficció –qui no recorda el Tomàtic, el Petri, la Noti o el Mic?–, en històries, en cançons, en animació, en sèries doblades –qui no recorda L’abella Maia o Bola de Drac o La Pantera Rosa?–, és tot un referent. No sols d’una època de la televisió infantil ja en part obsoleta, sinó sobretot d’una mobilització exemplar de creativitat i de recursos multimèdia al servei d’un entreteniment de qualitat per als més petits.

Aquella etapa de la televisió de Catalunya s’ha acabat. Els darrers anys hem vist com la invasió salvatge de canals infantils de les televisions espanyoles i de les plataformes nord-americanes en castellà anaven substituint les preferències dels nens i nenes de l’espai del català. I l’audiència del canal Super3, compartint canal amb el 33 a partir del 2012, anava perdent fidelitats i influència. TV3 no va saber o poder reaccionar a temps i la pèrdua de competitivitat de la programació infantil en català dels últims anys pot ajudar a explicar la progressió actual de l’ús del castellà entre les generacions més joves.

Millor tard que mai, TV3 va estrenar fa mig any el nou canal infantil SX3 amb la pretensió de “reconnectar els nenes i nenes de Catalunya” en el nou entorn i fer front a la immensa oferta existent en espanyol. El nou canal –subdividit en S3 per als més petits i X3 per als més grans– recupera part de les sèries i animacions del Super3 i incorpora noves sèries i nous formats, com ara videojocs i interactius. De moment, i mentre esperem l’efectiva “reconnexió” del canal, constatem una bona promesa: l’èxit per als més petits de Les excursions d’en Titó, interpretades per l’actor Bittor Fernández. No us el perdeu: és el programa estel·lar de TV3, amb més de cinc milions de reproduccions a les xarxes només en cinc mesos!

Si volem transmetre la joia de viure en català als que pugen, el “mètode Dàmaris” marca un camí ineludible. Per això, els 25 anys de dedicació a la cançó per als infants fan de la Dàmaris una institució nacional. Representa la continuïtat i la complicitat en la transmissió del fil invisible de la parla, que és la cançó. Una continuïtat que es reafirma en l’èxit de Les excursions d’en Titó a TV3, i que apel·la al potencial –i a la responsabilitat– de la nostra televisió pública envers els infants en un entorn audiovisual lingüísticament hostil.