La solució no és al camp de batalla

He somiat la guerra, he vist una dona trista que al pas d’uns tancs cui­dava un jardí amb l’espe­rança que la família tornés, una mare que dei­xava el fill en un refugi i mar­xava camp enllà no sé on, una filera d’homes dins d’una trin­xera encer­clant un poble… epi­so­dis con­fu­sos i angoi­xants que m’han cap­tu­rat des de l’espai segur de l’ habi­tació i que ele­vats a l’infi­nit –de l’hor­ror– són els que patei­xen en un país real per­so­nes reals, posem per cas a Ucraïna. L’única solució és la pau; no aque­lla que de vega­des fa molt més mal i ja sabem a què es refe­ria Rai­mon, sinó una pau basada en pro­pos­tes fac­ti­bles que no en neguin d’entrada la via­bi­li­tat a causa dels interes­sos de la indústria de l’arma­ment o d’una nova con­fi­gu­ració del poder glo­bal. Una pau que par­teixi de l’evidència que la invasió russa és una il·lega­li­tat però que no en faci pre­text espuri per rebut­jar la via diplomàtica. O és que real­ment pen­sen que és pos­si­ble una victòria mili­tar? Quan? A quin preu? Quan­tes morts més s’han de pro­duir? Quants des­plaçats i refu­gi­ats? Allar­gar la guerra no és una bona opció; com diu Lula da Silva, pre­si­dent del Bra­sil, no es cons­tru­eix la pau des­truint el món, és millor bus­car una solució al vol­tant d’una taula de nego­ci­a­ci­ons que no al camp de bata­lla. La pre­gunta és qui no es vol asseure i per què. Lle­geixo que fa un any amb­dues parts ja havien acor­dat sis punts per a un alto al foc i que el Regne Unit s’hi va opo­sar. Per ordre de qui? Qui hi gua­nya amb l’expansió de l’OTAN? –que, per cert, no ve d’ara–. Per què Europa desau­to­ritza totes les ini­ci­a­ti­ves de paci­fi­car la zona i exalça l’envi­a­ment d’armes? Quin mal­son! (Con­cen­tració Atu­rem les guer­res, dime­cres 26 d’abril a les 19 h davant de l’ajun­ta­ment de Girona).