Articles

Aquí s’hi ve refundat

Diàleg

No es tracta a aquestes alçades d’oferir una altra saberuda anàlisi de la conferència de la setmana, amb projeccions de vot incloses, ni una classe de semiòtica barata amb conjectures sobre què podia voler dir Artur Mas quan es portava el dit índex al poderós mentó. Sí que voldria aprofitar l’avinentesa per expressar la impressió que m’ha produït el conjunt de l’al·locució (llegida, perquè a l’acte no em va anar bé d’assistir-hi), i és ben senzilla: bé, d’acord, i tant, però això porto tota la vida escoltant-ho. El punt culminant es veu que es trobava en la invocació al dret a decidir. Esplèndid: però el dret a decidir què? ¿Ho diem o no ho diem? Mentre no definim d’una vegada el complement directe que li volem posar a un verb tan vistós, podem continuar fent tants jocs de paraules com vulguem. Per exemple, aquest: el catalanisme no es refunda, sinó que més aviat redunda. Bo, eh?

Conyes a banda, hi ha força analistes, molt més dotats que no un servidor, que han volgut veure tota mena de coses en les paraules del líder de CDC: deixant de banda els qui, forçant la realitat, hi han volgut buscar una fugida endavant cap a la radicalitat més insensata, la majoria hi ha vist una superació del catalanisme autonomista de Pujol cap a un discurs més centrat en l’autodeterminació. I segurament sí: però és que, després de trenta anys, haver estat només capaços de saltar de l’autonomisme a una reivindicació més o menys tèbia del dret a l’autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides, d’altra banda) comença a tenir gust de poc. Entre la praxi de Pujol i la teoria de Mas hi va una distància de matisos, i sovint de matisos subtilíssims: i un arriba a tenir por que Catalunya i el catalanisme, si s’han de morir, no arribin a fer-ho d’un atac de subtilesa i d’un empatx de matisos.

El problema, amb tot, no és d’Artur Mas, ni de Convergència, ni de la Casa Gran del Catalanisme, sinó del catalanisme mateix. Una tradició tan llarga d’amor pels eufemismes –no només retòrics, sinó també de pensament, obra i omissió– acaba revertint en un llenguatge tan ambigu que només és apte per als iniciats, i entre aquests encara cadascun acabarà interpretant el que li vingui de gust, d’acord amb els seus desitjos i expectatives. Ara: ves per on, resulta que els iniciats no som només els catalanistes, sinó també els nostres antagonistes. A Madrid hi ha una legió de torsimanys, harúspexs i experts en la cosa catalana, amb potents altaveus als partits majoritaris i als mitjans de comunicació (que són una i la mateixa cosa), disposats a convertir la més tèbia efusió d’un líder catalanista en un desafiament a tot o res que suposadament afecta de la pitjor manera els drets individuals de la ciutadania. Aquesta és la veritat (el relat, que en diuen ara) que han anat forjant des d’aquell titular mític de l’Abc: Lo mismo que con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. D’això deu fer catorze o quinze anys, i de llavors ençà tot ha estat llegir en el marro del cafè i en les vísceres dels pollastres fins a arribar al resultat que desitjaven: ço és, que l’anticatalanisme –que durant la Transició i els anys vuitanta havia hagut d’anar més capcot i arraconat– ha tornat a treure pit i a inflar veles fins a convertir-se en una mesura fonamental de l’opinió espanyola. Exactament la mesura que els mitjans constitucionalistes i defensors de la llibertat li han aplicat a Artur Mas, que d’ara endavant ja té l’honor de formar part dels papus que els neofeixistes espanyols (de dreta i d’esquerra) treuen a passejar per espantar la feligresia a propòsit de la maldat intrínseca a la lamentable condició catalana.

Es dóna així una paradoxa que en el fons no ho és gens. Mentre aquí, exegetes i hermeneutes no es posen d’acord a l’hora d’interpretar de què parla Artur Mas quan parla de dret a decidir, allà en canvi no en tenen el més petit dubte: parla d’enfonsar Espanya i prou, sense matisos ni subtileses ni punyetes. Qualsevol refilet catalanista, per molt que a Catalunya soni temperat, modulat i amb sordina, retruny a Madrid com el bram amenaçador d’una bèstia amb banyes, ullals i cua, que pot portar diversos noms: Carod, Ibarretxe i ara, des d’aquesta setmana, Artur Mas. Potser això sigui una gran passa per als convergents sobiranistes més il·lusos, però per al catalanisme és un moviment inapreciable, tant en termes absoluts com relatius. És el catalanisme de quin bon dia que fa, el catalanisme que es repensa, es refunda, es planteja reptes i es recompon cíclicament per al final no arribar a fer una cosa ni l’altra ni tot el contrari.

Mentrestant, la realitat és que don Mariano prometia fa uns dies que, en cas de guanyar les eleccions, el primer que farà serà una llei per suprimir l’ensenyament en català (no ho va dir amb aquestes paraules, però se li va entendre tot), gairebé a la mateixa hora que el president ZP i la seva inqualificable ministra Álvarez es fotien una vegada més del desastre ferroviari català, perquè saben que això els ajuda a rapinyar vots, i no tan sols un grapat. Ara bé, simultàniament hi ha una altra realitat que no s’ha de negligir: la dels que hem arribat a adults amb la convicció que nosaltres sí que veurem el ple alliberament nacional (l’autodeterminació, la sobirania, l’emancipació, el dret a decidir; digueu-ne com vulgueu) de Catalunya, i que la veurem no abans de morir-nos, sinó abans d’arribar a vells. Ens trobem exactament aquí, a la cruïlla on topen aquestes dues coordenades, aquestes dues realitats: i, amb el degut respecte, aquí convé venir-hi refundat de casa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.