Una motxilla d’empatia

Aquest mes volia escriure sobre l’asset­ja­ment esco­lar arran de la xer­rada que la medi­a­dora Sònia Méndez va fer a la Casa de Cul­tura. Vaig sor­tir-ne amb un munt de refle­xi­ons i la lli­breta plena d’apunts. Arri­bava tard a una reunió i men­tre ate­nia una tru­cada, vaig apar­car la Giro­cleta per anar cap a casa. M’hi vaig obli­dar la mot­xi­lla i no en vaig ser cons­ci­ent fins que ja era massa tard; en tor­nar-hi, la mot­xi­lla ja no hi era. Després de con­tac­tar amb Giro­cleta i amb els cos­sos poli­ci­als, vaig assu­mir que no recu­pe­ra­ria la mot­xi­lla ni res del que hi havia (tam­poc la lli­breta amb els apunts). Però l’endemà una tru­cada cap­gi­rava la sort: la pro­pietària de l’òptica on em faig les ulle­res sabia qui la tenia. Algú s’havia posat en con­tacte amb ella per dema­nar-li si podia, a través d’un tiquet, acon­se­guir el meu con­tacte. La Marissa de l’Òptica Santa Eugènia em va donar el telèfon d’una dona que ni ella ni jo coneixíem i que m’ale­gra­ria el dia. Li vaig tru­car, i la Paula em va dir que podíem que­dar al mateix lloc on m’havia obli­dat la mot­xi­lla. Allà, una noia jove em deia que havia deci­dit aga­far la bossa la nit abans en deduir que algú se l’havia obli­dat: “Vaig pen­sar que si no l’aga­fava jo, ho faria algú altre i no la tor­na­ries a veure. Sé el que és per­dre una bossa i no volia que li passés a ningú el que em va pas­sar a mi.” Amb aques­tes parau­les, la Paula em va con­nec­tar a la xer­rada de la Sònia quan posava sobre la taula la importància de l’empa­tia i el tre­ball emo­ci­o­nal per a una soci­e­tat millor.

Par­len de la indi­ferència de la joven­tut, però resulta que la Paula no només no va dub­tar a sal­var la meva mot­xi­lla, sinó que es va moles­tar a bus­car la manera de loca­lit­zar-me mal­grat que a la bossa no hi havia cap docu­ment iden­ti­fi­ca­tiu. I la Marissa no va tenir pro­ble­mes per dedi­car una estona del seu temps a esbri­nar qui era la cli­enta que havia per­dut les seves coses. Em pre­gunto què se n’hau­ria fet d’aquesta bonica història si tot ple­gat hagués pas­sat en una ciu­tat indi­fe­rent i el tiquet vingués d’alguna cadena amb per­so­nal iti­ne­rant i gerència llu­nyana. Sovint la vida ens des­pista fent-nos obli­dar mot­xi­lles ple­nes del que importa. Per sort, també ens posa en el camí Pau­les i Maris­ses que ens recor­den el tre­sor que poden ser les per­so­nes.