MIRADES
El precursor del telèfon mòbil
Tinc un amic a qui a vegades veig caminar fent grans gesticulacions o fins i fent voltes en cercle i parlant tot sol. Seria preocupant si no sabés que porta un petit artefacte a l’orella que em fa saber que en realitat està parlant per telèfon. D’altres, no tan avançats, portem el mòbil a la mà i parlem mentre caminem pel carrer. És molt normal, massa, ara mateix. La gent parla sola pel carrer, ho fa als bars i fins i tot manté converses en un to de veu massa elevat als busos o als trens, fet que permet saber a una gent a qui no li interessa gens ni mica quines són les seves preocupacions, el munt de feina que li queda per fer o afers íntims que més valdria que es guardés per a ell. Això quan no repassem les xarxes socials, enviem missatges pel Whatsapp, ens guiem per anar a un lloc concret, busquem una adreça o demanem que ens facin un poema amb el ChatGPT. Com diu un altre amic meu, ara hi ha uns telèfons tan avançats que fins i tot et permeten parlar per telèfon.
Hi pensava i em va venir al cap el noi del telèfon. Així en dèiem d’aquell jove que anava pel centre de Girona als anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat. Era un personatge més d’aquella Girona que deixava enrere el qualificatiu de grisa i negra. No parlava, emetia sons guturals i anava sempre amb un telèfon dels que ara en diem fixos –abans ho eren tots– a la mà i de tant en tant et passava l’auricular perquè fessis veure que parlaves amb algú. Li havia perdut la pista i de cop el Facebook me’l va retornar. Gràcies a l’amic Jacint Xifra, en vaig saber alguna cosa més i em va posar en contacte amb la Mari, la germana d’en Josep.
El noi del telèfon es diu Josep Fernández i ja té 73 anys. Era sordmut, de petit va passar una meningitis. És el segon de tres germans que sempre s’han cuidat d’ell. La família havia viscut al Barri Vell, després a la plaça Catalunya i posteriorment al carrer del Carme. En Josep voltava per la ciutat i era molt estimat per la gent. Alguns l’ignoraven però la majoria li donava corda perquè sempre s’havia comportat molt bé sempre voltant i passejant el seu telèfon. Adrià Puntí, el geni de Salt, li va dedicar una cançó en el seu disc La clau de girar el taller. Una cançó amb un saxo deliciós: “Hi ha un boig que enamora. Porta un telèfon roig i té l’esperit ben sa.” Durant un temps el telèfon era vermell.
En Josep ha tingut problemes de salut i ara mateix està a Sanitas. La Mari el visita cada dia i el porta a passejar. Fa poc el va tornar a la Rambla i al carrer Nou, on va poder saludar molta gent que el reconeixia, especialment les noies d’una sabateria a qui anava sempre a saludar. Està molt ben cuidat. “Ha estat sempre el nostre nen petit”, em diu la Mari, una altra gironina ben coneguda per la parada de roba que va tenir molt de temps a fora del mercat del Lleó. La va perdre perquè va haver de cuidar la seva mare i el seu germà, però continua al peu del canó. Tot i que molts li han perdut la pista i que fa molts anys que va deixar de portar un telèfon pel carrer, en Josep continua sent aquell noi amable que va ser el precursor del telèfon mòbil a Girona. Qui el vulgui veure, agraeix les visites.