La mobilitat en campanya (II)

La mobi­li­tat l’hem d’ana­lit­zar en el seu con­junt i no sols la que afecta els cot­xes. Als bar­ris més enve­llits i perifèrics el trans­port públic és l’alter­na­tiva per arri­bar a qual­se­vol punt de la ciu­tat en cinc minuts. Moure’s per la ciu­tat no és fàcil. La coe­xistència de diver­sos mit­jans de des­plaçament com­plica molt una mobi­li­tat cada vegada més incerta pels perills que com­porta. Un estudi recent del RACC con­clou que una quarta part dels ciu­ta­dans es veuen inse­gurs quan tran­si­ten per les zones de via­nants. Les acti­tuds incíviques sovin­te­gen i el perill és per­ma­nent. En aquest mateix informe es diu que un 25% dels pati­nets o les bici­cle­tes han tin­gut un ensurt o un acci­dent en el dar­rer any. Aquests inci­dents, nor­mal­ment lleus, han afec­tat el 15% dels via­nants. Con­duc­tors i moto­ris­tes es quei­xen del des­con­trol dels pati­nets elèctrics i dels ciclis­tes perquè no com­plei­xen les nor­mes de cir­cu­lació. Els via­nants es quei­xen dels ciclis­tes i dels pati­nets, i els ciclis­tes ho fan de les motos i dels cot­xes. La per­cepció d’inse­gu­re­tat segueix el model de la cadena tròfica: el gros es menja el petit. El més feble és sem­pre el via­nant. A la ciu­tat, els que come­ten més irre­gu­la­ri­tats són els pati­nets i els ciclis­tes a parts iguals. Curi­o­sa­ment, la per­cepció can­via segons l’usu­ari. Els usu­a­ris de pati­nets con­si­de­ren més peri­llo­sos els via­nants i els de les motos pen­sen que ho són els pati­nets. Les acti­tuds de risc varien segons l’usu­ari. El via­nant té con­duc­tes de risc quan camina i creua car­rers mirant el mòbil. Els pati­nets en tenen més quan superen els límits de velo­ci­tat i cir­cu­len per les vore­res. Les motos, quan avan­cen de qual­se­vol manera i superen els límits de velo­ci­tat. Els con­duc­tors de cot­xes, quan no asse­nya­len les mani­o­bres o con­sul­ten el mòbil men­tre con­du­ei­xen. Qui ho con­trola, això? Ningú. Dit això, paci­fi­car s’ha con­ver­tit en un verb buit de con­tin­gut perquè la pràctica no millora la con­vivència entre els vehi­cles de mobi­li­tat per­so­nal, els cot­xes i els via­nants. Els governs s’han de plan­te­jar urgent­ment la manera de con­tro­lar el com­pli­ment de la norma i sobre­tot la pro­tecció dels més febles, les per­so­nes. Per una soci­e­tat cada cop més enve­llida, s’ha de fer una pla­ni­fi­cació gene­ral i urgent que eli­mini els obs­ta­cles i redu­eixi la quan­ti­tat de tau­les, cadi­res, pis­sar­res i ten­dals dels espais reser­vats a via­nants.