Festa al Poblenou

EI mes vinent farà cinquanta anys que es posà la primera pedra de l’edifici del Casino de L’Aliança del Poblenou. Era la “nova” Aliança que naixia de l’escissió d’uns quants socis de l’antiga societat d’aquest nom, afectada a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera per una crisi que no trigaria a fer-la desaparèixer. Per això els del Casino diuen que tenen cent deu anys de vida pròpia (la primera Aliança fou fundada l’any 1869) i cinquanta anys de llar pròpia. I ho diuen en un periòdic, “L’Eco de L’Aliança”, que exhibeix una data de fundació molt respectable: 1873.

En aquest número extraordinari de “L’Eco” hi ha una colla de textos força interessants sobre el Poblenou, escrits per poblenovins de naixença, de residència o de sentiments. El novel·lista Xavier Benguerel, per exemple, recorda les “xinxes de fàbrica” –les treballadores– de la seva infantesa, i Ricard Creus, fent la comparació amb Barcelona, diu que “viure al Poblenou vol dir, per a mi, viure en una casa de quatre pisos, amb dues portes per replà, conèixer tots els veïns i saber qui viu a les escales dels costats. Distingir tots els caràcters dels veïns. Dispensar que un sigui molt parlador i l’altre, una mica eixut, que amb un s’hi pugui comptar i que l’altre només et pugui saludar de passada perquè sempre va a la seva”.

Al Poblenou hi vaig conèixer en Subirachs, quan jo començava a publicar coses i ell començava a ésser conegut com a escultor, hi vaig assistir als primers “happenings” que es van celebrar a la ciutat i dins del Casino de L’Aliança he viscut algunes hores il·lusionades de la cançó. Ciutadà de l’Eixample, el Poblenou ha tingut sempre per a mi, veritablement, molt de “poble” i molt de “nou”, o sigui, un batec popular que em sorprenia; més d’una vegada m’he mirat el passeig del Triomf com si fos el carrer major del poble en el qual jo hauria pogut viure.

Aquesta primavera –i en una segona fase a la tardor– el Casino celebrarà els seus cinquanta anys amb una sèrie de manifestacions públiques: el 6 de maig, al matí, sardanes a la rodona de L’Aliança; el dia 13, la gran festa popular del cinquantenari al llarg de la Rambla del Poblenou, amb l’actuació dels dos-cents components dels balls populars de Sitges... i també a les onze del matí el “Pa amb vi i sucre de L’Aliança”: una taula de dos-cents metres de llargada que caldrà anar a veure, mil quilos de pa i tot el vi que calgui. La gresca és assegurada, i caldrà asserenar-se una mica per a rebre, a quarts d’una, el president de la Generalitat, que inaugurarà la nova biblioteca del Casino i l’exposició de pintura, escultura i ceràmica del grup d’artistes de L’Aliança. Aquests primers actes ja representen perfectament l’esperit de vida i llibertat, de solidaritat i de cultura que sempre ha estat propi del Poblenou.

Els nous aires que bufen a Barcelona haurien de tornar a inflar la vela del Poblenou, esquinçada i recosida al llarg de la seva història. Però és clar que l’última paraula la tenen els poblenovins, i aquest cinquantenari del Casino de L’Aliança pot ser molt oportú per a coordinar voluntats i projectes; l’exemple dels socis del Casino ha de multiplicar l’aparició de “socis del Poblenou”.