Vota Rodalies!

‘Habemus’ eleccions, a discreció. Municipals arreu, autonòmiques a les autonomies i són, de facto, la primera volta de les espanyoles de finals d’any i una macroenquesta per a les del Parlament de Catalunya. Toca retratar-se i a molts se’ls posa una cara de restrets proporcional a la magnitud de les seves aspiracions/temors. Per entendre’ns, no és el mateix l’estrenyiment de la candidata de Ciutadans a Barcelona, que aspira a no desaparèixer pel clavegueram, que el de la plana major socialista, que aspira a restablir l’ordre natural de les coses i repetir amb Sánchez-Illa-Collboni la gloriosa tríada que van assolir Zapatero, Montilla i Clos/Hereu en els primers anys del mil·lenni. Eren els anys del preprocés i semblen la prehistòria, però ja llavors Rodalies era un escàndol, un malson i una angoixa diària per a desenes de milers de catalans; ja llavors, la santíssima trinitat prometia corregir dècades de desinversió en la infraestructura; ja llavors, anunciaven una llegendària pluja de milions per posar al dia la cosa, i, fins i tot llavors, van avançar-se a l’era de les fake news escenificant el traspàs de Rodalies a la Generalitat com qui entrega les claus de la ciutat, que com tothom sap no serveixen per a res. Naturalment, tot allò era mentida, pur artifici. I 15 anys després, 180 mesos després, 4.000 dies laborables després, el caos de Rodalies es manté en plena forma, batent rècords com ara que des del setembre han aconseguit putejar el personal el 93% dels dies laborables gràcies al variat repertori d’incidències greus que Adif, Renfe i el ministeri de Foment tenen reservades per a la xarxa catalana. I allà continuen tots. La ministra del ram (del PSC) diu que l’última avaria (n’hi ha per setmanes) és una polèmica “artificial”, la d’Hisenda (PSOE) es nega a contestar al Congrés una pregunta sobre la baixa execució (34%) de les inversions en curs a Rodalies i l’aspirant a presidir la Generalitat (PSC) avisa que en campanya electoral no toca parlar de Rodalies. No tenen vergonya, però tenen raó en una cosa: més que parlar, el que toca és votar.