La tia àvia estalviava llum

Un dia que la tele parlava de “pobresa energètica” (algú es planyia de no poder engegar la calefacció), la meva Pili va comentar amb un punt d’ironia: “Mira, ara acabo de descobrir que durant tota la meva infància vaig patir pobresa energètica; no ho sabia.” A casa seva mai no hi va haver més font de calor que una precària estufeta de llenya ubicada al menjador. Fa mig segle, o les misses no donaven per més, o bé era que l’instint d’estalvi encara era molt poderós. Aquest darrer paràmetre, l’estalvi, em porta a evocar una meva bestia (no ho confonguin amb bèstia!), infatigable –a vuitanta anys encara regava l’hort pouant l’aigua amb palanca–, que vivia dalt de tot d’una casa, sense aigua corrent –cada dia pujava els dos trams d’escala amb una galleda plena a cada mà–, i que, com la majoria, practicava radicalment l’estalvi fins i tot en comparació amb els seus conveïns. Llavors, a les cases, la majoria de bombetes elèctriques, poques, eren de 15 o 20 W i la llum que escampaven era crepuscular; a les peces, i no pas a totes, n’hi havia només una que penjava del sostre, a vegades sense pàmpol. La que hi havia a la cuina de ca la tia gravitava alta sobre la taula que li servia per a tot ús: preparar el menjar, ingerir els àpats asseguda a la cadira que quedava a la banda dels cremallers... La taula era el centre la seva vida quan era a casa. També hi cosia i, per fer anar l’agulla, era evident que els pocs watts que s’escampaven des de l’alçària ho haurien fet impossible. Feia anys que la tia havia optat per un dels dos remeis possibles: o adquirir una bombeta més potent, de 60 W posem, o... l’alternativa que va trobar, que no va explicar-nos ni a la família més propera, però que ella devia jutjar idònia. No la vam descobrir fins que un dia el meu pare va presentar-se-li a la cuina –llavors les cases no se solien tancar pas– cap al tard per a no sé què. Va quedar parat perquè va trobar la tia cosint, enfilada sobre la taula, asseguda a la cadira que hi havia col·locat, i amb agulla, fil i roba a la falda. Hi havia pujat amb l’ajut d’una altra cadira que servia d’esglaó. La insòlita ubicació li permetia tenir la precària bombeta a tocar la feina i, així, cosir amb certa facilitat. Davant l’estupefacció del seu nebot, la tia, només un pèl torbada, va admetre que sempre ho havia fet perquè de cap manera hauria volgut gastar més llum.