Alcaldes i espelmes

Una de les coses que més em fascinaven en els meus inicis periodístics era fer petar la xerrada amb alcaldes i alcaldesses tot fent un passeig. Recórrer els carrers dels seus pobles i, estant en un segon terme, observar com a cada tres passes se li acostava algun ciutadà per encaixar-li la mà, fer-li alguna petició o traslladar-li un greuge. Mai defugien aquest contacte, al contrari. S’interessaven per cadascuna de les casuístiques, en coneixien fins i tot prèviament els detalls i sabien el nom del veí o la veïna, on vivia, la seva família... Un autèntic arxiu amb cames de la vida política, social i econòmica d’aquell municipi. Poques males cares per part dels batlles vaig veure en aquelles passejades. Sí que hi havia grans dosis de paciència i de consciència que el seu càrrec era de set dies a la setmana, 365 dies l’any.

Ara les passejades entre periodistes i alcaldes o alcaldesses, amb l’única intenció de fer petar la xerrada, s’estilen poc. En massa casos, abans has de traspassar una densa malla de caps de premsa, protocol, gabinet i ves a saber quantes coses més. Tens sort si aconsegueixes tenir uns minuts a soles, sense cap assessor fent d’espelma. La política municipal continua sent la de més proximitat, la que té més contacte amb el ciutadà. Però amb els anys també s’ha anat impregnant de mica en mica d’aquesta burocràcia comunicativa i protocol·lària, que posa filtres per evitar que el polític de torn surti ni per casualitat de la línia marcada. Per sort, però, encara queden espais verges. Sobretot en els pobles petits, aquells en què l’alcalde continua donant un cop de mà per muntar l’escenari de la festa major, acompanya la brigada per indicar-li els detalls a reparar, visita una família del poble que sap que ho està passant malament, sempre té obertes les portes del seu despatx a l’ajuntament, matí o tarda, i agafa directament el telèfon als periodistes i no té cap problema per anar a fer un passeig. Alcaldes que no volen saber res d’espelmes i que tenen gran voluntat de servei.