Pam a pam

En l’actu­a­lit­zació del lli­bre Bar­ce­lona pam a pam (1971), d’Ale­xan­dre Cirici, a càrrec de l’arqui­tecta Itziar González, es referma el repte de ciu­tat que va ins­pi­rar les dues magnífiques radi­o­gra­fies de la capi­tal: “equi­li­brar el crei­xe­ment i poten­cial econòmic, social i cul­tu­ral de la ciu­tat” amb la vida diària dels bar­ce­lo­nins, “la vida real” i la ciu­tat que pateix “l’abandó imme­res­cut”. Ho hau­rien de tenir en compte els alcal­da­bles que aspi­ren a gover­nar-la. Els can­di­dats i els mit­jans de comu­ni­cació bom­bar­de­gem amb pro­pos­tes, idees... perquè mai la cam­pa­nya havia estat tan dis­pu­tada ni havia tin­gut un ven­tall de pac­tes per ocu­par el des­patx prin­ci­pal de la Casa Gran tan obert. És atrac­tiu, mediàtica­ment, alhora que cada vot esde­vindrà deci­siu. Però curi­o­sa­ment tots els actes de cam­pa­nya estan mig buits de públic, i una de les múlti­ples enques­tes diàries reflec­tia que només un 53% té deci­dit qui votarà. La trans­cendència de les muni­ci­pals és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a l’interès ciu­tadà que genera. Pot­ser hi inci­deix el fet que hi ha poca cara –i pro­jecte?– nova, i això faci­lita els retrets del que no van ser capaços de fer i ara pro­me­ten. Colau ha estat alcal­dessa vuit anys, Trias va ser a l’opo­sició abans dels qua­tre d’alcalde, Coll­boni fa veure que és alter­na­tiva quan ha par­ti­ci­pat del govern en els últims qua­tre anys, i Mara­gall ho va fer durant nou. La manca d’horitzó ha mar­cat Bar­ce­lona –i el país– els dar­rers anys i no sem­bla que les pro­pos­tes de cam­pa­nya modi­fi­quin el rumb incert i inde­fi­nit de la capi­tal, empan­ta­nada en debats interns sobre el trànsit, les roda­lies o el turisme mas­siu, davant de la impotència per llui­tar con­tra l’accés a l’habi­tatge o la desi­gual­tat, que obliga cada cop més bar­ce­lo­nins a mar­xar. Un estudi de l’Àrea Metro­po­li­tana asse­nyala que calen 1.435 euros al mes per viure dig­na­ment a Bar­ce­lona, i que aquest cost ha pujat un 31% en cinc anys. És la ciu­tat que redu­eix més el cens elec­to­ral per al 28-M, senyal que una part dels qui hi viuen pre­fe­rei­xen mar­xar-ne o estan obli­gats a fer-ho.