La lligacama que ens va fer ballar

Sense pensar-ho em va venir al cap una tonada fàcil: “Aixeca la cama, aixeca la cama, que et veuré la lligacama”, i vaig recordar el disc d’un conjunt que havia punxat quan vaig entrar a treballar a Ràdio Girona el 1974. El nom del grup em va venir ràpidament: Cristof Xarrupa Kavesa.

Van ser un autèntic boom. En Cristof era en Josep Maria Oliveras, de les Olives; en Xarrupa era en Carles Rodríguez, de Medinyà, i en Kavesa, en Pitu Cabezas, de Salt. Els tres van formar un conjunt que es deia Group After Sound, segons la informació que publica al seu blog en Josep Loredo Moner, autèntic recopilador d’històries de músics de casa nostra. En Cristof tocava la guitarra, en Xarrupa el baix i en Kavesa la bateria, i els tres feien veus. El seu estil de música, explica, era influït per grups com Cream o Ten Years Afther. El cert és que actuaven en discoteques, festes majors, hotels i càmpings. En Joan Planas, promotor de Santa Cristina i fill d’un altre promotor de Llagostera, que va gestionar el Casino España i es va inventar la Pista Jardí a Llagostera, els feia de mànager. I un dia, dins d’un Seat 1.500 amb què havien anat a actuar a Taradell a la tarda, i de camí cap a Sant Hilari Sacalm, on actuaven a la nit, es van inventar el que va ser el seu gran hit: La lligacama. “Aixeca la cama, aixeca la cama, que et veurem la lligacama...” Aquella nit ja la van cantar, segons en Joan Planas, i va ser tot un èxit. De tal manera que amb el senyor Lluís Ferrer, director de l’Orquestra Maravella, que tenia un estudi musical, van enregistrar per al seu segell, Sayton-Canigó, el primer single amb La lligacama i Miau Miau, una cançó nascuda del que cantaven vells músics de Llagostera que es trobaven per fer-la petar. El disc, en què van fer els cors el vocalista de la Maravella Jack Carmelo, el mestre Ferrer i el mateix Joan Planas, va ser un boom. Era el 1971. Els bolos per tot els país es van multiplicar i es van fer famosos. Els deien que seguien l’estela de La Trinca amb aquelles primers cançons plenes de picardia i dobles sentits. Ells deien que anaven a la seva i ho van petar, que es diu ara, durant tres anys.

Després van enregistrar el segon disc, La mama i Els clavells. La primera tenia una lletra equívoca que feia les delícies de la gent, en plena dictadura: “Si la mama ve, si la mama ve, que vingui”, evidentment volent dir “Si la mama bé, si la mama bé, que vingui”. L’èxit va ser tal que es van instal·lar a Barcelona a la discoteca Giovane del carrer Llull del Poblenou. Van enregistrar dos singles més All i oli i Casador en un i El ball d’en Balluga i Els tres galifardeus a l’altre. Van actuar al Parc d’Atraccions de Montjuïc, que van omplir anunciats com “Els galifardeus de l’Empordà”. Després, el servei militar va trencar el grup. Cristof es va quedar al local del Poblenou que es va passar a dir Sala Metro i després 666. Van ser pocs anys, però d’una gran popularitat, amb unes lletres que ara veuríem ingènues però que llavors eren atrevides. En Pitu Cabezas va morir d’accident als 41 anys. En Cristof se’n va anar a Andorra i en Xarrupa va tornar a Medinyà. Però amb La lligacama ho van petar. “Aixeca la cama i el peu, que et veurem el que no es veu.”